divendres, 18 de desembre de 2015

Excursionisme científic: El Club Muntanyenc





Sala d'actes del Club Muntanyenc

Els centres excursionistes a Catalunya van tenir un paper considerable en desvetllar i difondre l’interès per les ciències naturals, principalment en el darrer terç del segle xix. Val a dir que la historiografia tradicional havia fet una excessiva valoració del paper de l’excursionisme com a substitut d’institucions científiques. Tanmateix, aquesta idea va ser degudament matisada per Jordi Martí Hennenberg a L’excursionisme científic (Barcelona: Editorial Alta Fulla, 1994) on afirmava que els principals científics no consideraven les associacions excursionistes com a centres on es pogués dur a terme una recerca seriosa.

Sala de lectura del Club Muntanyenc

El Centre Excursionista de Catalunya fou, tal vegada la institució més rellevant i la que feu una major difusió científica a través del seu butlletí. No obstant, ens centrarem en un altre centre possiblement menys conegut que va ser el Club Muntanyenc, el qual va presidir des de 1908 el metge Baltasar Serradell i Planella (1871-1930).
Afamat col·leccionista, Serradell va aplegar una col·lecció de minerals i fòssils molt important amb la qual es va proposar de crear un museu, posar-lo a l’abast de les persones interessades i promoure l’estudi i difusió científica. La Il·lustració Catalana de desembre de 1915 dedicava unes pàgines a aquest Club i al seu museu sota el títol: “La ciència a Catalunya. Un nou Museu de Ciències Naturals”


 Baltasar Serradell

El Club Muntanyenc va ser creat el 1906 per alguns seguidors de Norbert Font i Sagué,  el qual havia impartit classes de geologia als Estudis Universitaris Catalans i havia completat els seus ensenyaments amb algunes excursions. Entre els seus deixebles hi era, evidentment, Baltasar Serradell.
L’article de la Il.lustració Catalana ens explica els canvi d’orientació del Club que als primers anys era més catalanista i que amb la incorporació de nous socis prenia una nova direcció:

“Y arreu per Catalunya’ls seus socis anaren predicant idees de reivindicacions y a la maynada dels pobles visitats se’ls feya regalo de llibres de contes y auques de redolins y banderes y barretines, per atraures la simpatia llur y parlarloshi, infiltrantlos idees d’alts sentiments de Patria. Passaren aquells moments de activitat y agitació. Integraren el Consell Directiu del Club altres elements que, tot y sentint com els antecessors els mateixos anhels y professant la mateixa estima a Catalunya, cregueren que la feyen més forta, més interessant a altres gents, més digna, estudiant per posarse en condicions de crearli una aureola de repòs, de tranquilitat, d’estudi, pel que’s faria altre cop rica y plena” [sic!].

Aquest canvi d’actitud la recollia Alexandre Gali a Història de les Institucions i del moviment cultural a Catalunya (Barcelona: vol. X, 1983). Galí explicava que l’entrada de membres poc afectes a les idees catalanistes que impregnaven els inicis del Club va fer incompatible que aquest continués sent filial de la Unió Catalanista i arran d’això alguns dels socis com els germans Coromines se’n varen separar.

 Laboratori del Club Muntanyenc

El fet és que aquest canvi ideològic era presentat per la Il·lustració Catalana com una evolució des d’una entitat d’esbarjo a una d’estudi: “d’estudi seriós y d’importancia gran portant avuy el nom definit de Societat de Ciències Naturals de Barcelona, Club Montanyench” [sic!].

 Sala de vitrines del Club Muntanyenc

Aquesta Societat, a la que hi van pertànyer els  doctors Francesc Pardillo i Vaquer (1884-1955), Maximino San Miguel de la Cámara (1887-1961), Jaume Marcet i Riba (1894-1963) i Josep Cervelló i Bach (1899-1980), es definia com una entitat particular on tots els que estimaven la ciència hi eren ben rebuts i en la qual es podria estudiar amb deteniment els exemplars classificats que el Museu, situat a la seu del Club Muntanyenc (al Carrer Princesa 14, primer pis), disposava. Aquest Museu estava dividit en cinc grans seccions: Mineralogia, Petrografia, Paleontologia, Conquiologia i animals inferiors, Prehistòria i Espeleologia. Les col·leccions del Museu, després de la mort de Baltasar Serradell van passar al Museu Martorell a través la Junta de Ciències Naturals a canvi d’una pensió vitalícia per a la seva vídua com ens explica Alicia Masriera a El Museu Martorell 125 anys de Ciències Naturals (1878-2003) (Barcelona, 2006).
 Sala de Minerals del Museu del Club Muntanyenc

diumenge, 6 de setembre de 2015

L’ONZE DE SETEMBRE DE 1915


Com va ser l’onze de setembre de fa cent anys?  Els diaris de l’època ens donen una resposta a aquesta pregunta. En ells hem trobat quin era el sentir popular en aquell  moment. Aquest sentiment girava al voltant de la commemoració dels fets del 1714. Però també com ens diu el Poble Català volia ser “la festa patriòtica on els catalans trobin encoratjament per a continuar l’obra de la reconstitució de la Pàtria”. La Veu de Catalunya va dedicar la primera plana a la memòria dels herois del 1714 i va aprofitar per comparar la Catalunya del 1714 amb el que succeïa a Bèlgica, ocupada per Alemanya, degut a la Primera Guerra Mundial i vaticinava als belgues un futur semblant al que havien sofert els catalans dos-cents anys abans:

“Per això un hom, davant del cas de Bèlgica no sap fer-se gaires il·lusions respecte a la sort final d’aquell país. Les potències fortes, quan arriba l’hora d’entendre’s solen prescindir dels sacrificis cavallerescs com el de Catalunya en 1714 i el de Bèlgica als dos segles cabals”,

Amb aquest sentiment es va dur a terme els actes centrals de la diada que varen concentrar-se en l’ofrena floral, en sessions literàries i patriòtiques i en el descobriment d’una placa commemorativa.



L’ofrena floral, tradicional, havia canviat de lloc atès que l’estàtua de Rafel Casanova, obra de l’escultor Rossend Nobas i Ballbé (1849-1891), s’havia traslladat des del costat de l’Arc de Triomf en el passeig de Sant Joan, on havia estat ubicada fins aleshores, fins al nou emplaçament situat a la cruïlla dels carrers Ali-Bey i Ronda de Sant Pere. Un acord municipal del 2 de juliol de l’any anterior havia aprovat el seu trasllat per iniciativa de les associacions patriòtiques. Aprofitant el trasllat i per donar-li relleu, l’arquitecte Alexandre Soler i March (1874-1949) havia dissenyat un basament que estava decorat amb uns alt relleu de Josep Llimona (1864-1934) en el que es representava una matrona (Catalunya) que allarga la ma al poble animant-lo a reconquerir les llibertats. Cal afegir que el 1915 el trasllat estava fet, però el conjunt encara no estava acabat i no es va inaugurar fins l’any següent. Tot i així fou en aquest nou emplaçament on es va fer l’ofrena floral.

La nit anterior es varen celebrar els actes en les diferents associacions. Així el Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria va celebrar una vetllada patriòtica en la qual es van llegir poemes de Manel Serra i Moret (1884-1963), hi va haver parlaments de l’Associació Catalana de Beneficència i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. En acabar els assistents van entonar Els Segadors. També l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí van celebrar una altra festa amb un parlament de Lluis Jover Nonell (1890-1984) i amb la representació de l’obra de teatre “Un jefe de la Coronela” d’Anton Ferrer i Codina (1832-1905). En el entreacte el Quintet Casanova va interpretar unes sardanes. Per la seva banda, el Centre Regionalista de Sarrià va commemorar l’onze de setembre amb una vetllada patriòtica en la qual es va representar el drama històric “L’últim Conseller, En Rafel Casanova” de Joaquim Ayné Rabell (1867-1936) i tot seguit Ramon Amenós va amenitzar la vetllada cantant algunes cançons.

Al vespre, sortint de la vetllada de la Associació de Dependents de la Industria i del Comerç uns joves van anar al monument de Rafel Casanova i es van trobar envoltats per  la policia que va carregar contra ells a bastonades i cops de sabre. Hi va haver un jove ferit. La premsa de Barcelona recriminava l’acte i criticava l’actuació policial, en canvi la premsa de Madrid en concret el diari La Epoca explicava l’incident d’una altra manera i justificava l’actuació policial pel fet que el jove havia cridat “Visca Catalunya Lliure” i al ser detingut els companys seus el defensaren enfrontant-se a la policia i també foren detinguts.

Des de primera hora del matí, tot i la lleugera pluja que hi va caure, van començar les ofrenes florals de diverses institucions. Durant tot el matí es van comentar els successos de la nit anterior a l’11 de setembre en la qual uns policies injustificadament van promoure desordres. La Veu de Catalunya va demanar al governador que ho castigués:

“no hi ha dret que els que cobren sou per mantenir l’ordre públic siguin els primers a pertorbar-lo i que amarats amb una credencial del Govern Civil puguin insultar als ciutadans pacífics amb paraules grolleres pròpies solament dels bordells més infectes”



Durant tot el dia les diverses comissions i entitats van dipositar les seves corones de forma que ja a les nou del matí l’estàtua estava gaire bé coberta de flors. Mes tard hi va haver l’ofrena de l’Ajuntament presidida pel tinent d’alcalde Sr. Matons al que acompanyaven altres regidors custodiats pel cap de la guàrdia urbana. Després de dipositar les flors el Sr Matons va pronunciar un discurs patriòtic que fou agraït pel secretari de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló Vidal (1863-1933) amb unes paraules de resposta. Durant tot el dia nombrosos grups de persones s’aturaven davant de l’estàtua i  diverses personalitat del nacionalisme català rendiren tribut als màrtirs del 1714. Van portar corones de flors L’Ateneu Obrer Català de Sant Martí, El Foment Autonomista Català i l’Escola Catalana Mossèn Cinto. També hi van anar nens de les Escoles Catalanes de la Sagrada Família a dipositar una corona. Entre els que dipositaren flors hi havia un pare i la seva filla d’origen Belga que feien homenatge a Catalunya. Aquell any els diaris constaven que també hi havia hagut més dones que havien participat en l’ofrena floral.

Els incidents succeïts la nit anterior es van repetir al llarg del dia següent. Una colla de policies de la secreta ordenaren a la gent retirar-se i començaren a donar bastonades a tort i a dret. Davant dels aldarulls vingueren molts més policies i van ordenar a la gent retirar-se. Els organitzadors van comunicar a la policia que tenien autorització per celebrar aquest acte i aquesta els va respondre que no podia permetre que la gent s’estacionés ni que es formessin grups. Finalment, davant dels aplaudiments de la gent, la policia va acceptar que les ofrenes continuessin sempre que no hagués ni crits, ni cants, ni cap altra alteració pública. Les càrregues policials van succeir dues o tres vegades durant el dia 11. Tractaven d’impedir que els ciutadans poguessin contemplar la col·locació de les ofrenes florals.

Al vespre, però van tornar a haver incidents amb la policia i hi va haver càrrega policial i algun detingut empaitat i apallissat. Com va ser el cas de  Daniel Cardona i Civit (1890-1943) que  havia estat president de la Joventut Catalanista. El Poble Català del dia 12 considerava l’actuació policial de “conducta inqualificable dels agents de l’autoritat”  i afirmava que:

“atropellar a pacífics ciutadans que no cometen altre delicte que reunir-se a l’entorn d’una estàtua per a tributar en silenci un homenatge als seus records, té la importància d’un atropell per l’autoritat quan deuria ésser exemple de moderació respectant a tots els ciutadans”.

El Governador Civil Sr. Rafael Andrade, però, va justificar les detencions perquè segons ell, l’acte prenia el caire de manifestació no autoritzada i, per això, la força pública va haver de donar un toc d’atenció a fi d’evitar complicacions.


El dia 12, al Fossar de les Moreres es va descobrir una placa commemorativa. A l’acte van assistir representants de l’Ajuntament i de la Diputació i la Banda Municipal. Però sembla que poc públic. Els diaris ho atribueixen a un error en l’hora anunciada que era les 11 del matí i finalment l’acte es va avançar una hora. A més els carrers del voltant estaven presos per la policia fins el punt d’impedir el pas del públic.

Els promotors de l’acte van ser els membres de la Junta de “Els Nets dels Almogàvers” els quals van situar la làpida a nivell del primer pis del núm. 6 de la plaça coberta amb una bandera catalana. Els veïns havien guarnit els balcons amb senyeres i domassos  per donar relleu a l’acte. Va ser el president de la Unió Catalanista Domènec Martí i Julià (1861-1917) qui es va encarregar de descobrir la làpida i el que va dirigir unes paraules als assistents. Després, adreçant-se al representant de l’Ajuntament Sr. Matons, va lamentar que no hagués assistit tot el ple de la corporació a un acte commemoratiu d’un acte heroic de ciutadans que van perdre la vida en defensa de la ciutat. La làpida portava la inscripció:
 


“Als màrtirs anònims del MDCCXIV.
Al Fossar de les Moreres
no s’enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Els Nets dels Almogàvers”

Sembla que no tots els òrgans oficials van rebre de bon grat aquest acte. El diari  Poble Català recull les paraules del governador Rafael Andrade que qualificava als catalanistes de “gent tant tonta que fins posa làpides als herois anònims”.
Després de cent anys, sembla que hi ha hagut canvis quant a la participació ciutadana i a les actuacions policials. Encara que hi ha formes d’actuar i declaracions que diríem que malauradament es continuem mantenint.

diumenge, 19 de juliol de 2015

LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA FA CENT ANYS





No penseu que fa cent anys la Festa Major de Gràcia fos gaire diferent d’ara. Els trets que la caracteritzen i pels qual la coneixem ara ja hi eren aleshores.



 La Travessera i el carrer Bonavista guarnits

El 15 d’agost de 1915 alguns carrers de la Vila van aparèixer guarnits, molt ben guarnits. Congost, Bonavista, Culebra (ara Francisco Giner), Travessera, Joan Blancas, Ramón i Cajal, Torrijos es varen il·luminar i guarnir i les places de la Trilla i la de Rius i Taulet (ara de la Vila) acolliren les festes populars i els concerts, com el de la banda municipal o el d’algunes societats corals. Al carrer Bruniquer, per exemple, els veïns es van despertar a les set  amb el toc de diana i una traca. Al mig dia va haver música i es van llençar coloms. A la tarda hi va haver ball pels joves i a la nit, amb el carrer ben il·luminat, ball per als grans. Al carrer Tordera preferiren una festa taurina, mentre que als locals de la Mare de Deu de Pompeia a la Travessera va tenir lloc una representació teatral a càrrec d’alumnes de l’Escola de Declamació d’aquella entitat.

 El carrer Bonavista guarnit i els balcons plens de flors


Hi va haver també espai per la solidaritat. La Veu de Catalunya del dia següent ens explica que“A la plaça del Diamant es va fer una qüestació per la família de la pobra noieta que morí la nit del dissabte per haver-li caigut al damunt un tros de barana d’un terrat”. A la Plaça de la Revolució hi va haver un envelat on l’Orfeó Gracienc va fer un concert amb la cobla Principal Barcelonina destinat a beneficència.

L’animació de la festa, que va durar dia i nit, no va impedir espais per a la cultura i al centre “El Artesano” (creiem que deu ser el precedent de l’actual Centre Artesà Tradicionarius) es va celebrar uns Jocs Florals. L’acte va començar amb un concert de la banda de música. A l’acte assistiren representants d’entitats locals i regidors de l’ajuntament. Després de l’obertura de l’acte pel tinent d’alcalde Sr Matons, el president dels Jocs, Joaquim Anyé Rabell (1867-1936), comediògraf, poeta i periodista, va fer un discurs en el qual va elogiar la poesia, “censurà la tauromàquia i entonà un himne a la pau i a la fraternitat humana” com ens explica el diari El Poble Català.

El secretari Sr. Francolí, que n’era el president de l’Artesà, va procedir a llegir el nom dels poetes premiats. La flor natural se la va endur Ramon Torres Rosell pel poema Cercant Vida. Aquest poeta, com era tradicional la hi va oferir a la senyora Pilar Pérez de Arús que als acords de la banda municipal va pujar a ocupar el tron acompanyada de la Cort d’Amor. Tot seguit l’actor Sr Tort va llegir la poesia premiada cosa que aixecà grans aplaudiments.

Ramon Torres Rosell


L’englantina la va guanyar la poesia titulada A una catalana de l’escriptor Claudi Omar i Barrera (1861-1931). La viola d’or va ser per la poesia Arpegis de Pere Palau González de Quijano  (1851-1928).  Hi va haver també una desena de poemes premiats més.

 Claudi Omar i Barrera

Després de llegides la majoria de les poesies pels seus autors, l’escriptor, crític i pintor Sr, Josep Maria de Sucre (1886-1969) va cloure l’acte recitant una bonica poesia. Els poetes premiats, la Reina de la festa i la Cort d’Amor van ser obsequiats amb un refrigeri.

 Josep Maria de Sucre

La festa, cent anys després, manté molts trets d’aquella època. Hi ha carrers guarnits, balls i concerts. Sortosament no hi ha festes taurines, però malauradament tampoc jocs floral

dijous, 18 de juny de 2015

Publicacions 2014-2015




2014-15
LLIBRE

2015
·        BARCA SALOM, Francesc Xavier (2015) Equipos e Instalaciones Térmicas. Barcelona: Marcombo [ISBN:  978-84-267-2214-0]


CAPÍTOL DE LLIBRE

2014
·         BARCA SALOM, Francesc X. (2014) “Una llum vermella apareguda a la posta de sol” Dins: BERNAT, Pasqual. Astres i meteors. Estudis sobre història de l’astronomia i de la meteorologia. Calvià: Edicions Talaiots.


ARTICLE

·         BARCA SALOM, Francesc X. (2014), The Introduction of the Theory of Heating and Ventilation during the Nineteenth Century. ICON, Journal of the International Committee for the History of Technology. 20 (2), 2014: 49-69. http://www.icohtec.org/publications-icon-20-2.html


RESSENYA
·         BARCA SALOM, Francesc X:   Power to the People: Energy in Europe over the Last Five Centuries, Actes d’història de la ciència i de la tècnica 7 (2014), 131-135. http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/article/view/138083/136752

     BARCA SALOM, Francesc XAstrid Kander, Paolo Malanima and Paul Warde. Power to the People: Energy in Europe over Last Five Centuries. In Environment and History 21 (2015): 465-467.


diumenge, 1 de març de 2015

LA FESTA DE SANT MEDIR EL 1915



El dia 3 de març de 1915 es va aixecar un pel rúfol i ennuvolat. Potser per això a primera hora, pocs foren els barcelonins que es van desplaçar cap a l’ermita de Sant Medir. Sortosament, el dia es va aixecar i l’animació va anar augmentant de manera que cap a primera hora de la tarda l’esplanada de l’ermita era plena de gent.

Aquesta festa, com cada any, s’havia començat a preparar uns dies abans i les colles més matineres varen fer públics les activitats que tenien preparades per aquell dia. Sortien de diversos indrets de la ciutat com la colla Els novells que va començar el seu recorregut des de la Ronda Sant Antoni a tocar del carrer del Tigre i acompanyada de diverses bandes de música, com la de la Creu Roja, la del batalló de Veterans de la Llibertat i la de la Lira de Sant Medir, enfilaria cap a la plaça de Lesseps.

Una  altra sortia de la Diagonal (aleshores Arguelles) entre Pau Claris amb Passeig de Gràcia. Era la Colla Nova que acompanyada de les bandes La Moderna Gracienca i la Lira Catalana pujaria pel carrer Gran (aleshores Salmeron).

De la Travessera de Gràcia sortia la colla Els savis que mantenint el seu caire eminentment excursionista aprofitaria la jornada per a fer una bona caminada. Al so de la Banda de Barcelona arribaria a l’ermita de Collserola. Però no s’aturaria aquí sinó que continuaria l’excursió per Sant Feliu de Codines passant per Rubí, Sabadell, Castellar de n’Hug, Sentmenat, i Caldes de Montbuy. Acabarien la caminada amb un dinar a Caldes en el Balneari de Broquetes  .

Del Cercle Unió Liberal del carrer Rosal, en ple casc antic de Barcelona, sortia l’Agrupació Excursionista Unió acompanyada com les altres colles per una banda de música i voleiant aquell any una bandera nova.

De l’Ateneu de Sant Gervasi va partir la Societat Antiga de Romers de Sant Medir que a mes de les bandes de música va recórrer els carrers amb luxosos carruatges com els  landós de quatre rodes amb capota davantera i un elegant break de tipus òmnibus de quatre rodes amb seients davanters, posteriors i laterals. Tots ells  tirats per cavalls. Aquesta colla va fer un recorregut pels carrers de Sant Gervasi fins la plaça de la Bonanova des d’on va enfilar cap a l’ermita.



Les colles van recórrer pel matí els principals carrers de Gràcia i de Sant Gervasi acompanyades de bandes de música i llençant caramels. Un cop a l’ermita hi hagué un ball amenitzat per les bandes i posteriorment tots se n’anaren a dinar. 

A les cinc van retornar per la República Argentina fins al Carrer Salmeron on una multitud els esperava per recollir els caramels. En fer-se de nit,els romers van encendre unes  torxes per il·luminar el carrers, cosa que va fer la desfilada més espectacular

Després els romers s’aplegaran en diferents locals, uns a la Bohèmia Modernista, altres al Venus Esport o al Teatre Zorrilla (conegut com La Violeta) per a fer els respectius balls de fi de festa. A Sant Gervasi, en canvi el van celebrar a l’Ateneu amenitzat per la banda Joventut Harmònica. En tots ells hi hagué molta concurrència i s’allargaren fins altes hores de la matinada.

divendres, 13 de febrer de 2015

GRAN VENTADA DE FEBRER DE 1915



Fanals i palmeres arrencats i xemeneies desplomades van ser les conseqüències de la gran ventada que va patir Barcelona el Febrer de 1915. La climatologia es va endur també dues víctimes mortals.
Segons un comunicat de l’Observatori Fabra la ventada havia estat tan forta que havia superat el màxim de 40 m/s (144 km/h) i arran d’això l’anemòmetre s’havia espatllat.

Cal tenir en compte que els vents es classifiquen en moderats (velocitat mitjana entre 21 i 40 km/h), forts (velocitat mitjana entre 41 i 70 km/h), molt forts (velocitat mitjana entre 71 i 120 km/h) i  huracanats (velocitat mitjana major de 120 km/h)

La nota, escrita per Eduard Fontserè és prou eloqüent i ens indica que els dies 22 i 23 de febrer de 1915 hi hagué a Barcelona un autèntic huracà amb velocitats superiors als 120 km/h:

Como se comunicó en la semana anterior, el día 22 a las 12 horas, la velocidad excedió de 40 metros por segundo, quedando el aparato fuera de servicio hasta el dia 22 a las 19 horas, en que fue reparado. Otro máximo de 34 metros por segundo ocurrió el dia 23 a las 19 horas.”(El Diluvio 4-03-1915)


La revista gràfica La Il·lustració Catalana recollia les imatges espectaculars de les destrosses produïdes pel vent.

diumenge, 1 de febrer de 2015

EL CARNESTOLTES DE FA CENT ANYS



La publicació El Teatre Català de febrer de 1915 deia:

“Carnestoltes quinze voltes
I Nadal de mes en mes.
Tots els dies fossin festa;
La Quaresma mai vingués!...”

I es que a Barcelona el carnestoltes de fa cent anys es va celebrar amb alegria. Es parlava de renaixença d’aquesta festa i els carrer es van animar força durant tres dies, de diumenge a dimarts, amb carrosses, disfresses i comparses.

No tothom estava d’acord en mantenir aquest esdeveniment festiu en un moment on Europa es debatia en una guerra cruenta. Antonio Zozaya defensava des de les pàgines del Mundo Gráfico la seva prohibició i donava les seves raons:

“No debiera haber Carnaval, por la misma razón que el vecino del piso segundó no debe celebrar un baile cuando en el principal está el inquino de cuerpo presente; por igual motivo que un hombre cualquiera no debe regocijarse en el teatro cuando su hermano yace en el hospital, desangrándose de una puñalada; por idéntica causa que obliga á toda persona de mediana cultura a descubrirse ante un entierro y á suprimir la menor expansión ruidosa cuando todos sus parientes y amigos sufren duelo y tribulación, no debiera haber Carnaval en España, porque en Francia, en Alemania, en Bélgica, en Rusia, en Inglaterra, en Servia, en Montenegro, en toda Europa, en fin, lloran la pérdida de sus primogénitos, centenares de rnillares de madres; Y, lo .menos á que viene obligada una nación vecina es á mostrarse grave y circunspecta, á suprimir sus públicas manifestaciones de júbilo, con tanto más motivo cuanto no sabe todavía el papel que ha de representar en la horrible tragedia, ni si ese papel podrá cambiar fundamentalmente, según se muestre digna ó grosera, respetuosa ó provocadora, atenta al duelo ajeno ó despreocupada de las angustias y sufrimientos de su raza.” (Mundo Grafico, 13 gener de 1915)

A pesar d’aquestes veus contràries, el carnestoltes es va dur a terme per be que l’Ajuntament, com venia fent des feia anys, va demanar que s’evitessin disfresses indecoroses. Això no era una novetat. Des del 1870 s’havia fet habitual un ordeno y mando que ho especificava i entre la població era coneguda la quarteta:

“No vull qu’us vestiu de dona,
Perquè és contra l’escriptura,
I ho reproba la cultura
D’un poble com Barcelona”.


El diumenge de carnestoltes va fer un dia típic d’hivern amb un cel blau i net i un sol de primavera que es veia apaivagat pel ventet fresc que hi bufava. L’animació va ser extraordinària i els ciutadans van seguir els consells de l’Ajuntament. Al Passeig de Gràcia s’hi va instal·lar una tribuna pel jurat adornada amb banderes heràldiques i amb les quatre barres. Hi havia una altra tribuna de convidats i unes rengleres de cadires que llogava, com ens explica La Veu de Catalunya,  l’ex-regidor lerrouxista Sr Soriano.

A mig matí es va celebrar al mateix Passeig a tocar de la Diagonal (a la cruïlla avui anomenada popularment de la plaça del llapis o del cinc d’oros) el concurs de comparses, genets, bicicletes i disfresses individuals. El diari El Poble Català de dia 17 donava el detalls de com havien anat els actes. Al Passeig de Gràcia havia tingut lloc la rua des de les 10 del matí en la qual van desfilar carrosses diverses. Els cotxes i les carrosses  entraven per la cruïlla de la Diagonal, recorrien tot el Passeig de Gràcia fins la Plaça de Catalunya i tornaven a pujar fins la Diagonal. Tres bandes de música animaven el recorregut. La festa va continuar a partir de les 7 de la tarda per les Rambles i el carrer Ferran fins a prop de les 10 del vespre. Fou precisament en aquest carrer, on els veïns havien guarnit els seus balcons amb domassos, que es va lliurar una batalla de confeti i serpentines que semblaven cobrir tot el cel.
També a la tarda hi va tenir lloc la cavalcada de l’Ajuntament organitzada pel tinent d’alcalde Pere Mutanyola i realitzada pel prestigiós escenògraf Salvador Alarma. La cavalcada de l’Ajuntament va sortir a les 3 de la tarda del Palau de les Belles Arts que hi havia a prop de la Ciutadella i va pujar pel Passeig de Sant Joan fins la Gran Via. Des d’allí va creuar el Passeig de Gràcia i per la plaça Universitat va arribar al Carrer Pelai des d’on s’adreçà a les Rambles fins el monument de Colom. Posteriorment la cavalcada va tornar a remuntar les Rambles fins la Ronda de Sant Pere des d’on es dirigí novament al Palau de les Arts.
El dia següent, dilluns, també hi hagué rua al Passeig de Gràcia però amb menys gent, cosa raonable, ja que era un dia feiner. I com el dia anterior a les 19 hores, les carrosses es van dirigir a les Rambles i el carrer Ferran on hi hagué també  una pluja de confeti i serpentines.
Finalment el dimarts també va tornar a haver rua pel Passeig de Gràcia com a remat de la festa i es van lliurar els premis als guanyadors de cada una de les modalitats. El primer premi de comparses va ser per la que duia el títol de Genoveva de Bravante i pertanyia als Grans Magatzems El Siglo. En ella hi anava una noia de 16 anys vestida amb pells de be, descalça i amb un nen de cinc anys agafat de la mà. El premi a la representació de personatges se’l va endur la Companyia Valenciana de Navegació per la representació de Bertoldo, Bertoldino y Cacaseno. Entre les carrosses va destacar l’anomenada Niu Guerrer on hi havia una enorme ouera de la que sortia un cavaller del segle xviii i una altra, del Centre Aragonès, on hi anaven dues matrones fent al·lusió al fet històric de la unió de Catalunya i Aragó.

Malauradament no tot fou lluïment i al final, com sol passar, hi va haver disturbis que la policia va haver de reprimir com ens explica el diari El Poble Català. Cap a les onze de la nit del diumenge pel carrer Comte de l’Assalt anaven quatre homes que duien un carnestoltes que representava una figura guerrera il·luminada per unes atxes. En arribar a la Rambla de Sta Mònica alguns protestaren i se sentiren trets de resultes del qual un jove de 20 anys va resultar ferit. La policia va detenir a tres individus que hi havia participat en aquest incident.

Malgrat aquest incident el carnestoltes de 1915 va ser percebut com un èxit organitzatiu i La Veu de Catalunya reconeixia que amb els actes: “havia contribuït a esvair l’ambient de dol que s’havia format amb motiu de l’epidèmia [segurament de tifus] de mesos enrere, excitant els forasters a venir a la metròpoli catalana, provocant la circulació de numerari i donant benefici a comerciants a industrials i a artistes”. Ja començava, doncs, la vocació turística de Barcelona.



dijous, 1 de gener de 2015

FA CENT ANYS. VIDA CULTURAL

 
Dos poemes

Un antic, dedicat als Reis d’Orient i publicat a la Revue Catalane, i l’altre de Josep Massó i Ventós dedicat al mes de gener aparegut el primer dia de l’any 1915 al diari El Poble Català.

Aquest diari també ens anuncia que Narcís Verdaguer i Callís està enllestint la traducció al català de La Divina Comèdia de Dante. Tanmateix, aquesta obra no va veure la llum fins 1921.

Mentre, Margarita Xirgu entretenia els aficionats al teatre amb la representació de la Dama de les Camèlies de Dumàs al Teatre Principal.






FA CENT ANYS




Comença el 2015 i com cada cop que iniciem un any ens fem bons propòsits. El que els anglesos diuen “New years resolutions”. Aquestes línies son un d’aquests nou projectes que em rondava pel cap des de feia temps i que m’agradaria dur-lo a terme definitivament. M’agradaria recuperar imatges, notícies i esdeveniments que hagin succeït fa cent anys i donar-los a conèixer a través de les pàgines d’aquest bloc.


He començat per algunes imatges de gener de 1915. La primera correspon a l’Esquella de la Torratxa i en ella es veu la caricatura de Prat de la Riba i d’un pinxo que se li ofereix per ajudar-lo a recuperar alguns recursos econòmics. Potser hauríem de repetir la imatge canviant el protagonista per la caricatura Artur Mas. En el lloc del pinxo hi hauria moltes possibilitats: tresorers com Barcenas, banquers com Blesa o Rato, membres nobiliaris com Urdangarin o potser substituir-lo per un assessor d’empreses com Pujol Jr. Sembla que la història no canvia tant.
 

On si que hi ha hagut canvis és en la tecnologia. En 1915 era notícia la inauguració d’una estació de telegrafia sense fils com la que ens recollia la revista Ibérica. Ara en canvi les comunicacions no es fan telegràficament sinó per WhatsApp l’ús del qual s’està imposant a tot el mon com el mitjà millor de comunicar-se. Un sistema que fa el mon petit.

Afegirem dues notícies que ens han semblat interessants. La primera la recollia el diari La Publicidad i feia referència a problemes entre l’Ajuntament i les empreses que llogaven cotxes. 

 
La segona la explicava La Veu de Catalunya i feia referència al preu d’un aliment tan bàsic com és el pa. Sembla que havia pujat el preu de la farina i que això havia de repercutir amb el preu del pa. Cal tenir present Europa estava en guerra i el subministrament de farina que habitualment venia de l’Argentina o dels Estats Units o s’havia tallat o havia incrementat els preus. Per això es demanava reduir els arancels que gravaven la farina.

   
Bon any  2015