BICENTENARI DE LA MORT DE ANTONI GIMBERNAT

El 17 de novembre farà 200 anys de la mort d’un dels metges cirurgians catalans de més prestigi. Antoni de Gimbernat. Quan es va commemorar el centenari de la seva mort, el 1916, a Cambrils es va descobrir una placa a la casa que l’havia vist néixer. 

Antoni de Gimbernat i Arbós va néixer a Cambrils el 15 de febrer de 1734. Va estudiar llatí a Riudoms on es diu que feia cada dia els sis quilòmetres que hi havia des de casa seva a l`escola. Posteriorment a la Universitat de Cervera va seguir els estudis de la Facultat menor de filosofia i arts. El  1756 va ingressar al  Col·legi de Cirurgia de Cadis aleshores dirigit per un altre metge tarragoní: Pere Virgili i Bellver.

L’anatomia i la dissecció van ser els temes que el van interessar més. Afirmava que el cadàver humà era el seu llibre preferit. El cirurgià anglès Anthony Carlisle va dir de Gimbernat que no hi havia cap altre cirurgià que hagués treballat el cadàver com ho havia fet ell.

Al 1762, Gimbernat va ocupar la càtedra d’Anatomia del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. El 1774 va viatjar a París a Londres, Edimburg i Leiden per tal d’aprendre de la pràctica que aplicaven els cirurgians d’aquests indrets. Va assistir a les classes del prestigiós cirurgià John Hunter a Londres on Gimbernat va poder demostrar la seva tècnica per a operar l’hèrnia crural consistent en la secció del lligament lacunar. Aquesta operació es coneix amb el nom de Gimbernat així com també el lligament que ell va descobrir.

 

Després de l’estada a l’estranger li fou encarregat l’establiment del Col·legi de Cirurgia de Sant Carles de Madrid i posteriorment va muntar el Museu Anatòmic i Patològic del mateix Col·legi. Gimbernat va inventar instruments aplicables a diverses operacions i va escriure diverses obres en anglès i en castellà on recollia les seves recerques i innovacions.

En arribar als 70 anys va haver de deixar la docència i la pràctica de la medicina degut a problemes de visió. Va morir a Madrid al 82anys.

LAURO CLARIANA I RICART (1842-1916)

El 11 d’octubre fa cent anys del decés del doctor en ciències i enginyer industrial, Lauro Clariana i Ricart. Havia estat catedràtic de matemàtiques de l’Institut de Tarragona, posteriorment va passar a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona on va impartir càlcul infinitesimal. També va fer classes de mecànica racional a l’Escola d’Enginyers Industrials.  

Clariana era també un gran amant de la música. Notable violoncel·lista, va tractar d’aplicar la geometria a la tècnica musical i el 1894 va presentar un treball sobre aquesta temàtica (“Application de la géométrie analytique a la technie musicale”) al Congrès Scientifique International des Catholiques que va tenir lloc a Brussel·les.

 

El seu tarannà i caràcter ens els descriu Josep Domenech Estapà a la necrològica que va publicar a la Il·lustració Catalana al novembre d’aquell any.

“Son tracte simpàtic i atractiu, son tirat cavalleresc, generós i noble, sa afabilitat amb tothom i sa devoció per tots quants érem sos amics, se comprendrà lo  molt que hem d’admirar-lo i, encara més enyorar sa bona companyia”.

Com a membre de la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va participar en 1885 de forma molt activa en el debat sobre la quadratura del cercle arran de la publicació d’un opuscle sobre aquest problema per Leóncio Agües. Una polèmica que va tenir ressò no sols en el mon acadèmic sinó també a la premsa del moment.

Bibliografia

BARCA SALOM, Francesc X. (2006) “La actitud de cuadradores y académicos en Barcelona durante el siglo XIX” Arbor núm. 718, (2006), 219-236.

CLARIANA CLARÓS, Lauro. (1993) "Biografía y bibliografía del matemático Lauro Clariana Ricart". Actes de les II trobades d'història de la ciència i de la tècnica : (Peníscola, 5-8 desembre 1992), 131-140.

GARMA PONS, Santiago i LUSA MONFORTE. Guillermo (1995) Lauro Clariana i Ricart (1842-1916) L’assimilació de la matemàtica del segle xix. Ciencia i Tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca. 523-564.

NECROLOGIQUES CENTENÀRIES

Aquesta tardor fa cent anys de la mort de dos escriptors i politics controvertits. Teodor Baró i Sureda (1842 -1916) i José Echegaray Eizaguirre (1832-1916). Dos autors teatrals amb idees polítiques molt semblants atès que ambdós militaren al Partit Liberal Fusionista de Sagasta.

El 22 de setembre de 1916 moria Teodor Baró periodista, polític i escriptor de teatre. Com a periodista va treballar a al diari Corona d’Aragó que havia fundat Victor Balaguer, a la Crònica de Catalunya i finalment al Diari de Barcelona on va arribar a ser director. Com a polític va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts i director general de Beneficència i Sanitat.

Fou autor de diverses obres teatrals principalment comèdies com  Lo secret del nunci, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 9 de novembre de 1873, El joch dels disbarats, estrenada al mateix teatre el 25 de novembre de 1884, y la comèdia L'apotecari de Malgrat (1897). 

 

Una setmana abans, el 14 de setembre de 1916, havia mort un altre dramaturg, Jose Echegaray. Aquest madrileny de família aragonesa i navarresa, fou enginyer de camins y va realitzar aportacions rellevants en matemàtiques. Tanmateix, no va ser la ciència o la tècnica les que li donaren renom mundial. El 1904 va obtenir el premi Nobel de Literatura juntament amb Frederic Mistral per les seves peces teatrals. També ocupà càrrecs polítics com a director general d’Obres Públiques i Ministre de Foment, primer, i Ministre d’Hisenda, posteriorment.

Entre les seves obres científiques volem destacar  Cálculo de Variaciones, Memoria sobre la teoría de los Determinantes y Tratado elemental de Termodinàmica. Entre les seves obres dramàtiques La hija natural, El gran galeoto, Mancha que limpia  y El loco de Dios. De la seva vinculació amb Catalunya ens en parla la Ilustració Catalana  del 1-10-1916:

“Catalunya deu a don Joseph d’Echegaray un just agraïment. Don Joseph d’Echegaray fou traductor meravellós de algunes obres cabdals del teatre de la nostra terra. Volem dir del teatre d’en Guimerà, que n’és la manifestació més alta y més garantida d’immortalitat. També li deu l’hermós discurs dels Jochs Florals de 1896”

 

IMATGES DEL NEPAL

Imatges de Nepal recollides pel meu pinzell maldestre

 

Stupa de Bodhanath 2014

Plaça Durbar de Patan 2015

Llac de Pokhara 2015

EL MERCAT CENTRAL DE TARRAGONA

Quanta veritat hi ha en la creença que la història es repeteix. Aquí us mostrem un exemple. Es tracta d’un edifici emblemàtic de Tarragona: el seu mercat central. Un edifici modernista projectat el 1906 però no acabat fins a finals de 1915. De fet la revista Il·lustració Catalana de gener de 1916 ens dona unes imatges de la seva inauguració succeïda feia ben pocs dies. 

Nou anys va costar construir-lo i nou anys és el que porta en reformes actualment. Durant els actes de la celebració del centenari l’alcalde ha promès, però, que finalment la remodelació estarà conclosa l’estiu de 2016 i que aviat els paradistes instal·lats en una carpa adjacent podran tornar a vendre en el seu interior. 

El consistori ha acordat completar la reforma instal·lant un  nou rellotge en el mateix lloc on hi havia un de vell. Però aquest, serà de carilló de tal manera que quan sonin les 12 del mig dia aniran apareixen les figures del seguici popular de la ciutat al ritme del famós pasdoble que va compondre el music Jaume Teixidor (1884-1957) titulat Amparito Roca i que s’ha convertit en l’himne de les festes de Santa Tecla.

 

1.