Quan vàrem començar aquest llibre teníem la idea de
parlar de bany des de mitjans del segle XIX fins l’actualitat. D’aquí el títol:
Historia recent del bany. Però de seguida ens adonàrem que aquesta història no
es podia entendre sense fer referència als anys anteriors encara que fos molt
breu. No s’entendria que la latrina
estigués reclosa a un racó del pati mentre que la banyera, s’apropés a la
intimitat del dormitori sense saber que a les cultures antigues les ablucions
estaven vinculades als cultes religiosos i que les defecacions que es feien a
l’aire lliure. Tampoc s’entendrien les epidèmies del segle XIX sense conèixer
l’oblit de la higiene dels segles
anteriors. Per això vàrem incloure un capítol inicial que recollís els
antecedents històrics dels elements sanitaris i també les aversions a
l’aigua per raons morals o culturals.
De fer les necessitats a l’aire lliure es va passar a
fer-les en latrines comunitàries de pedra, en recipients portàtils, en garitons
volats o sota les escales, connectats en el millor dels casos a pous negres.
Naixien les latrines que encara avui en dia es troben en alguns països menys
desenvolupats o en alguns medis rurals.
Latrina romana
Dels banys termals de les civilitzacions clàssiques,
centre de la vida social, es va passar a condemnar-los per raons religioses i l’aigua a ser tinguda
per agent de contagi.
La Revolució Industrial del segle xix va comportar, entre
molts canvis, uns desplaçaments de població del camps al a ciutat. Moltes
famílies obreres van haver de viure en condicions poc o gens higièniques. Les
epidèmies de còlera, febre groga i tuberculosi s’escamparen entre la població
mentre que la medicina maldava per inculcar-los nous hàbits. Els metges,
seguint la teoria miasmàtica atribuïen les causants d’aquestes malalties a les
emanacions fètides procedents de la terra i de les aigües impures. D’aquí que
la ventilació fos vista com la solució. Els habitatges per ser saludables
havien de ser ben ventilats i els excusats havien de ser inodors.
La descoberta de la teoria dels gèrmens que va fer Louis
Pasteur a la segona meitat del segle xix va ser fonamental per entendre que les
malalties eren produïdes per microorganismes i que calien mesures higièniques per
allunyar-les mitjançant l’ús de l’aigua. No eren les olors sinó els microbis
els que calia eliminar tot evitant la brutícia. Tanmateix el paradigma
miasmàtic estava tant arrelat que va caldre varies generacions perquè els
hàbits es modifiquessin.
Es publicaren tractats d’higiene per educar les famílies en
l’hàbit de rentar-se i a les escoles de primària els mestres introduïren la
urbanitat i la higiene. Un terme que va esdevenir sinònim de prevenció de
malalties i consegüentment de salut. Però també de comportament d’acord amb la
moral i els bons costums. Amb el discurs de la higiene es va tractar de
resoldre també el problema social ja que incidia sobre la moral i l’ordre
públic.
En aquest context els fabricants d’aparells sanitaris
tragueren al mercat diversos models de tasses que evacuessin les defecacions i
eliminessin les olors. Complicats sistemes amb bàscula i cullera, amb bàscula i
vàlvula, amb vàlvula i sifó, amb tirador o sense, amb doble cubeta, i amb cop
d’aigua o sense. Però de tots aquest enginys van guanyar la cursa els
water-closet que, amb un simple sifó i una bona descàrrega d’aigua, resolien el
problema. Es van presentar amb dos models wash out o de cubeta plana i wash
down o cubeta troncocònica.
La dolenta percepció del bany va anar canviant en
considerar que la seva pràctica servia per millorar la respiració. La medicina
creia que la pell absorbia oxigen pels pors. Aquesta creença la corroboraren
alguns experiments efectuats amb granotes que en ser recobertes de quitrà es
morien d’asfíxia. Per això els metges recomanaven el bany per eliminar la
brutícia i deixar els pors lliures per a respirar. Els tocadors prop dels
dormitoris de les cases benestants s’equiparen amb palanganes i gerres, amb
alguna banyeres portàtil de fusta, marbre o coure, mentre que a les dels obrers,
la neteja es feia a la cuina. A la fi del segle la banyera s’havia convertit en
un signe de modernitat i d’això se’n feien ressò els pintors de renom, com
Ramon Casas o Edgar Degas que ja no pintaven els despullats femenins prenen un
bany en un riu o llac sinó dins una banyera.
Carl Larsson 1909 Lisbeth Prepares a Bath
Les condicions higièniques, la il·luminació i la
calefacció varen modificar la casa del segle XIX des dels espais
multifuncionals a les habitacions aïllades guanyant més confort i intimitat.
Les cases esdevingueren més petites però més còmodes i poc a poc es va anar
destinant un tros del dormitori per a la neteja personal a mesura l’aigua
canalitzada i el clavegueram arribava.
Aixetes verticals de botó i nansa basculant
Com ha demostrat la Dra Pilar Cano en la seva tesi, a
finals del segle XIX, els arquitectes, influïts per les teories de Pasteur
tingueren en compte altres mesures higièniques que la ventilació, equipant les
cases amb lavabos, banyeres i water-closets. Per exemple, l’arquitecte Francesc
Rogent va equipar el xalet del Dr. Cardenal amb un bany complet en el dormitori
i amb lavabo i WC al costat de la consulta. Els tractats d’arquitectura
recomanaven equipar els habitatges amb un espai per a la neteja corporal prop
del dormitori i d’un altre espai més petit per a les deposicions en un lloc
ventilat i lluny de la cuina. Però, això sols era possible a les cases burgeses
mentre que els obrer continuaren amb la latrina, com ho recollia l’enginyer Pere
García Faria, artífex del clavegueram modern de Barcelona. L’informe mostrava el
plànol d’uns habitatges de la Barceloneta on es cometien aberracions
higièniques com habitacions sense ventilació amb una latrina al davant, o
cuines amb la latrina al seu interior i sense cap mena de ventilació.
El conflicte social i bèl·lic de les primeres dècades del
segle XX no van ser obstacle perquè s’anés consolidant un espai comú per a la
higiene. L’empobriment europeu va afavorir el lideratge estatunidenc i l’estil
de vida americà va impregnar la societat.
En aquest context, la cambra de bany compacta amb wc, banyera, lavabo i
bidet va començar a introduir-se per influència americana on, cercant
l’economia d’espai, s’aplicava a les habitacions dels hotels.
Noves empreses aparegueren en el mercat per
comercialitzar els elements que havien de conformar la cambra de bany. En el
cas de Barcelona n’hi havia les que inicialment importavenn i més endavant
fabricaven com Sangrà i Verdaguer i Cia. Altres, sols importaven
com Jahr . Aquest negoci va involucrar
també les empreses instal·ladores com Andres
A. Bis i Cia., les de la construcció
com Federico Cusidó i les foneries
del ferro com Ribalaiga, Tarres i Mir.
Al 1913, Martí i Maties Roca, fills d’un manyà de
Manlleu, viatjaren a l’estranger per aprendre la tècnica de fabricació de
radiadors. A la tornada reobriren i traslladaren l’empresa Talleres Roca
Radiadores a Gava i un anys després fabricaren també un model de banyera. Es
tractava de la banyera Rister de fosa de ferro de 4mm que emprava un esmalt fet
a base d’òxid d’antimoni i sense plom que no s’ennegria i no perjudicava els
obrers.
A la postguerra, les fàbriques impulsaren la fabricació
de sanitaris adreçats a una població empobrida però també models de luxe
dirigits a les classes enriquides. Es volia comercialitzar productes que es
puguessin agrupar conjuntament. Es va difondre la idea del bany ideal format
per les 4 peces (inodor, banyera, lavabo i bidet) les quatres del mateix estil.
La casa Mila en fou un bon exemple.
Mentre les cases benestant s’equiparen amb el bany ideal,
les més modestes transformaren l’antiga latrina situada sovint a la galeria en
una petita cambra de bany on s’encabia un lavabo i un inodor i fins i tot, si
l’espai ho permetia, un plat de dutxa. El lavabo Carmen, el inodor Peninsular i
el plat Nemi en foren els més emprats.