Fa força anys que en alguns locals públics, com bars, teatres,
bancs i hospital, havia uns recipients de ceràmica o de llauna que es feien
servir per escopir. Dúiem que ja n’hi havia a la Xina al segle XVII. A Europa.
el costum de mastegar tabac i escopir la resta al terra va portar com a conseqüència
que se n’instal·lessin habitualment en alguns locals per facilitar la recollida
d’aquests expectoracions. L’aparició de la tuberculosi va conferir a les escopidores
un paper higiènic ja que era una manera d’evitar la seva propagació. Els metges
recomanaven fer-ne servir aquelles que tinguessin les ranures més estretes.
La revista La Ilustración Española y Americana de 30
de juliol de 1900 parlava d’una escopidora utòpica, la de butxaca:
“Otra utopía que
también es de lamentar que sea inaplicable, es la escupidera de bolsillo y de vía
pública, inventada ambas para facilitar la observancia de las órdenes de la
prefectura de policía prohibiendo la expectoración sobre la vía pública, órdenes
prudentes y aparatos ingeniosos, pero ¡cualquiera le pone puertas al campo!...” (pàg. 54)
La revista Industria e Invenciones de 24 de octubre de
1908 (pàg.158-159) presentava un modelo de escopidora automàtica que havia patentat
Joan Escuder. Volia oferir un aparell higiènic tancat, que evités que les
mosques poguessin propagar infeccions.
Escuder havia dissenyat tres models d’escopidora. Un de més
senzill que consistia en una columna que acabava amb una esfera metàl·lica
formada per dues semiesfèriques articulades que s’obrien amb el peu per mitjà d’un
pedal. Després de fer-la servir es tancava, evitant les emanacions.
Escuder també oferia una altra més completa que requeria
accés a aigua corrent y a un desguàs. Aquest model era aparentment semblant a l’anterior
però, a l’obrir les dues semiesferes, un raig d’aigua a pressió netejava la
matèria orgànica i l’enviava per un tub a les clavegueres o, si no es disposava
d’aquesta opció, a un dipòsit del lateral de la columna que de tant en tant
hauria de buidar-se.
Hi havia un tercer model intermedi pensat per aquells casos que no fos possible ni disposar d’aigua corrent ni d’accés al clavegueram. Aleshores s’incorporava adjunt a la columna un dipòsit d’aigua en un costat, connectat a una petita bomba que, en accionar el pedal per obrir les semiesferes, llençava un raig d’aigua. A l’altre costat de la columna hi havia un dipòsit tancat per recollir els residus. Solament calia algú que se’n fes càrrec d’emplenar el dipòsit d’aigua i de buidar el de les restes.
No tenim evidencies que se n’instal·lessin gaires escopidores
higièniques model Escuder. El que si n’estem segur que a la segona meitat del
segle XX l’ús d’aquests aparells tant en les versions automàtiques com en les més
senzilles van desaparèixer. Els ajuntaments propugnaven ordenances que
prohibien escopir al mateix temps que es milloraven les condicions sanitàries i la
higiene de la població.
