La publicació El Teatre Català de febrer de 1915 deia:
“Carnestoltes quinze voltes
I Nadal de mes en mes.
Tots els dies fossin festa;
La
Quaresma mai vingués!...”
I es que a
Barcelona el carnestoltes de fa cent anys es va celebrar amb alegria. Es
parlava de renaixença d’aquesta festa i els carrer es van animar força durant
tres dies, de diumenge a dimarts, amb carrosses, disfresses i comparses.
No tothom estava
d’acord en mantenir aquest esdeveniment festiu en un moment on Europa es
debatia en una guerra cruenta. Antonio Zozaya defensava des de les pàgines del Mundo
Gráfico la seva prohibició i donava les seves raons:
“No
debiera haber Carnaval, por la misma razón que el vecino del piso segundó no
debe celebrar un baile cuando en el principal está el inquino de cuerpo
presente; por igual motivo que un hombre cualquiera no debe regocijarse en el
teatro cuando su hermano yace en el hospital, desangrándose de una puñalada;
por idéntica causa que obliga á toda persona de mediana cultura a descubrirse
ante un entierro y á suprimir la menor expansión ruidosa cuando todos sus
parientes y amigos sufren duelo y tribulación, no debiera haber Carnaval en
España, porque en Francia, en Alemania, en Bélgica, en Rusia, en Inglaterra, en
Servia, en Montenegro, en toda Europa, en fin, lloran la pérdida de sus
primogénitos, centenares de rnillares de madres; Y, lo .menos á que viene
obligada una nación vecina es á mostrarse grave y circunspecta, á suprimir sus
públicas manifestaciones de júbilo, con tanto más motivo cuanto no sabe todavía
el papel que ha de representar en la horrible tragedia, ni si ese papel podrá
cambiar fundamentalmente, según se muestre digna ó grosera, respetuosa ó
provocadora, atenta al duelo ajeno ó despreocupada de las angustias y
sufrimientos de su raza.” (Mundo Grafico, 13 gener de 1915)
A pesar d’aquestes veus contràries, el
carnestoltes es va dur a terme per be que l’Ajuntament, com venia fent des feia
anys, va demanar que s’evitessin disfresses indecoroses. Això no era una
novetat. Des del 1870 s’havia fet habitual un ordeno y mando que ho
especificava i entre la població era coneguda la quarteta:
“No vull qu’us vestiu de dona,
Perquè és contra l’escriptura,
I ho reproba la cultura
D’un poble com Barcelona”.
El diumenge de carnestoltes va fer un dia
típic d’hivern amb un cel blau i net i un sol de primavera que es veia
apaivagat pel ventet fresc que hi bufava. L’animació va ser extraordinària i
els ciutadans van seguir els consells de l’Ajuntament. Al Passeig de Gràcia
s’hi va instal·lar una tribuna pel jurat adornada amb banderes heràldiques i
amb les quatre barres. Hi havia una altra tribuna de convidats i unes rengleres
de cadires que llogava, com ens explica La Veu de Catalunya, l’ex-regidor lerrouxista Sr Soriano.
A mig matí es va celebrar al mateix Passeig
a tocar de la Diagonal (a la cruïlla avui anomenada popularment de la plaça del
llapis o del cinc d’oros) el concurs de comparses, genets, bicicletes i
disfresses individuals. El diari El Poble Català de dia 17 donava el
detalls de com havien anat els actes. Al Passeig de Gràcia havia tingut lloc la
rua des de les 10 del matí en la qual van desfilar carrosses diverses. Els
cotxes i les carrosses entraven per la
cruïlla de la Diagonal, recorrien tot el Passeig de Gràcia fins la Plaça de
Catalunya i tornaven a pujar fins la Diagonal. Tres bandes de música animaven
el recorregut. La festa va continuar a partir de les 7 de la tarda per les
Rambles i el carrer Ferran fins a prop de les 10 del vespre. Fou precisament en
aquest carrer, on els veïns havien guarnit els seus balcons amb domassos, que
es va lliurar una batalla de confeti i serpentines que semblaven cobrir tot el
cel.
També a la tarda hi va tenir lloc la
cavalcada de l’Ajuntament organitzada pel tinent d’alcalde Pere Mutanyola i
realitzada pel prestigiós escenògraf Salvador Alarma. La cavalcada de
l’Ajuntament va sortir a les 3 de la tarda del Palau de les Belles Arts que hi
havia a prop de la Ciutadella i va pujar pel Passeig de Sant Joan fins la Gran
Via. Des d’allí va creuar el Passeig de Gràcia i per la plaça Universitat va
arribar al Carrer Pelai des d’on s’adreçà a les Rambles fins el monument de
Colom. Posteriorment la cavalcada va tornar a remuntar les Rambles fins la
Ronda de Sant Pere des d’on es dirigí novament al Palau de les Arts.
El dia següent, dilluns, també hi hagué rua
al Passeig de Gràcia però amb menys gent, cosa raonable, ja que era un dia
feiner. I com el dia anterior a les 19 hores, les carrosses es van dirigir a
les Rambles i el carrer Ferran on hi hagué també una pluja de confeti i serpentines.
Finalment el dimarts també va tornar a haver
rua pel Passeig de Gràcia com a remat de la festa i es van lliurar els premis
als guanyadors de cada una de les modalitats. El primer premi de comparses va
ser per la que duia el títol de Genoveva de Bravante i pertanyia als Grans
Magatzems El Siglo. En ella hi anava una noia de 16 anys vestida amb pells de
be, descalça i amb un nen de cinc anys agafat de la mà. El premi a la
representació de personatges se’l va endur la Companyia Valenciana de Navegació
per la representació de Bertoldo, Bertoldino y Cacaseno. Entre les carrosses va
destacar l’anomenada Niu Guerrer on hi havia una enorme ouera de la que sortia
un cavaller del segle xviii i una
altra, del Centre Aragonès, on hi anaven dues matrones fent al·lusió al fet
històric de la unió de Catalunya i Aragó.
Malauradament no tot fou lluïment i al final,
com sol passar, hi va haver disturbis que la policia va haver de reprimir com
ens explica el diari El Poble Català. Cap a les onze de la nit del
diumenge pel carrer Comte de l’Assalt anaven quatre homes que duien un
carnestoltes que representava una figura guerrera il·luminada per unes atxes.
En arribar a la Rambla de Sta Mònica alguns protestaren i se sentiren trets de
resultes del qual un jove de 20 anys va resultar ferit. La policia va detenir a
tres individus que hi havia participat en aquest incident.
Malgrat aquest incident el carnestoltes de
1915 va ser percebut com un èxit organitzatiu i La Veu de Catalunya
reconeixia que amb els actes: “havia contribuït a esvair l’ambient de dol que
s’havia format amb motiu de l’epidèmia [segurament de tifus] de mesos enrere,
excitant els forasters a venir a la metròpoli catalana, provocant la circulació
de numerari i donant benefici a comerciants a industrials i a artistes”. Ja
començava, doncs, la vocació turística de Barcelona.
