diumenge, 23 de juliol de 2017

SOLETAT



En las noches claras
resuelvo el problema de la soledad del ser.
Invito a la Luna y con mi sombra somos tres 


GLORIA FUERTES                             

diumenge, 2 de juliol de 2017

DE LA NEVERA AL CONGELADOR



Des de l’antiguitat, la humanitat ha necessitat del fred per conservar aliments i per refrescar begudes. Inicialment això s’aconseguia per mitjà dels pous de glaç que situats a les parts ombrívoles de les muntanyes servien per acumular la neu que compactada esdevenia gel. Aquest gel degudament aïllat amb branques i fulles es mantenia fins l’època de calor. Llavors era distribuït als diferents nuclis de població propers.
 
 Pou de glaç

Entre el segles XVI i XIX el gel va ser d’ús habitual. Tant és així que per regular el sector i treure beneficis la monarquia espanyola (Felip III) va crear la Casa del Arbitrio de la nieve y el hielo del Reino. Aquesta institució va crear un impost anomenat El Quinto amb el qual recollia per a l’erari reial la cinquena part dels guanys de la venda del gel.

Al segle XIX, l’augment de població de les ciutats com a conseqüència del procés de industrialització va fer necessari buscar altres maneres d’obtenir gel. Alguns tècnics van cercar vies per poder fabricar-lo.

El procés no va se ràpid. Els primers experiments per obtenir gel, com el de William Cullen en 1755, no van reeixir comercialment. No va ser fins la segona meitat del segle XIX que Jacob Perkins als EUA (1834) va construir la primera màquina de compressió que congelava aigua utilitzant èter etílic. Perkins no va arribar a comercialitzar el seu experiment fins que James Harrisson va patentar aquest mateix sistema, utilitzant èter sulfúric, primer a Austràlia i després a la Gran Bretanya i el va aplicar comercialment per primer cop a una fàbrica de cervesa a Austràlia en 1860. 

 
 Aparell dissenyat per Perkins

Paral·lelament a França els experiments de Ferdinand Carré van donar fruit amb un nou sistema de producció de fred que aprofitava l’afinitat que l’amoníac té per l’aigua. Aquest sistema, conegut avui com d’absorció, va guanyar el premi de la Exposició Universal de Londres de 1862. Va ser implantat en el transatlàntic Paraguay que transportava carn congelada de Buenos Aire a Le Havre.

 
 Aparell dissenyat per Carré

El professor de l’Escola d’Enginyers de Barcelona, Damàs Calvet, després de veure aquest sistema va escriure un llibre que va difondre aquesta tecnologia entre els enginyers del nostre país. Pocs anys després en 1874 es creava a Terrassa la que es diu que va ser la primera fàbrica de gel d’Espanya. El carrer del gel d’aquesta ciutat del Vallès en dona fe d'això. Quatre anys després Joan Brugués n’aixecava una a Barcelona.

 Damas Calvet

A nivell domèstic des de mitjans segle XIX comencen a difondre’s els armaris nevera de fusta, recobert de cinc o estany en el seu interior per tal de mantenir la temperatura de gel. Aquestes neveres de gel es van utilitzar fins la dècada de 1960.

Una de les primeres patents espanyoles d’aquest aparell fou de 1881 i va ser obra d’un català de Barcelona, Joan Cadira i Cairó. Inicialment les neveres de gel eren cares i només estaven a l’abast de les classes altes. Se solien instal·lar fora de la cuina per evitar la calor dels fogons. Hi havia excepcions si les cuines eren espaioses. Per exemple, a la Casa Milà (La Pedrera) les neveres eren dins la cuina però allunyades dels fogons. 

 
 Nevera de gel

A principi del segle XX la producció de gel estava reservada a les fàbriques mentre que a nivell domèstic se seguien emprant les neveres de gel. Aleshores les empreses van començar a fer assajos per tal de construir màquines frigorífiques petites per a us domèstic ja que hi veien possibilitats econòmiques.

Construir una màquina frigorífica petita d’ús domèstic xocava amb un seguit de dificultats. Primer, el tipus de refrigerant que ara no podien ser ni tòxic ni inflamable. En segon lloc, la font d’energia que havia d’accionar el compressor que en les màquines grans podia procedir d’una màquina de vapor però que en el cas de les petites havia de ser l’electricitat. Això portava a la tercera dificultat, es requerien motors elèctrics més perfeccionats. A més calia afegir els aïllaments i sobretot el cost que no podia ser excessivament elevat si es volia competir amb les neveres de gel.


Va ser el 1913 que a Chicago, Fred W. Wolf va patentar el primer frigorífic que anomenà DOMELRE (Domestic Electric Refrigerator). Quatre anys després la Packard Motor Company que havia comprat l’empresa de Wolf, va comercialitzar aquest frigorífic domèstic amb el nom de ISKO.
A partir d’aquest moment es van succeir les millores a l’invent de Wolf.  Així, per exemple els treballs de Nathaniel B. Wales a Detroit a 1914 van donar lloc al model fabricat per Kelvinator. Els canvis en la ubicació del compressor introduïdes per Alfred Mellowes en 1916 van donar lloc a model fabricat per la Frigidaire Company. De manera que en 1924 ja hi havia en el mercat més de 50 models diferents de frigorífics. La primera marca de frigorífics de masses que hi va haver en el mercat va ser l’americana Monitor Top de la General Elèctric que va ser introduïda el 1927.
 El frigorífic Monitor Top

A Espanya els primers frigorífics elèctrics van ser d’importació i es venien per catàleg. Al 1938 la fàbrica FRISAN de Bilbao va començar a fabricar-ne algun model. Després de la Guerra Civil, al 1949 la fàbrica EDESA de Bilbao va fabricar frigorífics amb llicència Thompson. Posteriorment a finals dels cinquanta sorgiren altres empreses com FRIMOTOR (Bilbao), ODAG (Barcelona) i KELVINATOR (Madrid). 

Aquests primers frigorífics utilitzaven diòxid de sofre o formiat de metil com a refrigerant que són productes molt tòxics, per la qual cosa calia un altre líquid frigorífic. L’alternativa de baixa toxicitat va aparèixer en els anys 20 i va permetre ampliar el mercat del frigorífic. Era Freon 12, el refrigerant R-12 o diclorfluormetà, que es tractava d’un dels clorofluorocarbonis.

Els primers frigorífics no abaixaven la temperatura per sota de zero graus, de fet la temperatura òptima avui en dia està al voltant dels 4ºC, de manera que servien per la preservació d’aliments però no per a la seva congelació. Cal tenir present que cal arribar a -18ºC perquè la congelació d’aliments sigui segura.
 
 Westye F. Bakke a la dreta.

El primer congelador el va construir en el soterrani de casa seva Westye F. Bakke el 1943. Aleshores aquest procediment era conegut com congelació profunda. Bakke va fundar posteriorment la companyia Sub-Zero que després de la Segona Guerra Mundial va fabricar congeladors de forma massiva. En les dècades dels cinquanta i seixanta es van fer millores com la descongelació automàtica. Posteriorment s’ha treballat en la millora de l’eficiència d’aquests aparells.



PER SABER-NE MES

El Suplement de Catalunya Radio de 02/07/2017.

BARCA SALOM, Francesc X.(2009) “Materials per a una història del fred”. Dins BATLLÓ, J. et al. (coord) Actes d’història de la ciència i de la tècnica, vol. 2(1), 279-298.

DONALDSON, Barry; HAGENGAST, Bernard (1994), Heat & Cold. Mastering the great indoors. Atlanta: ASHRAE

MONTESINOS MUÑOZ, Vanessa (2013) “Una aproximación a la historia de la nevera en  España” Res Mobilis. Revista internacional  de investigación y objetos decorativos. Vol. 2, nº 2, 157-167

PERARNAU LLORENS, Jaume (2006) “Els coneixements científics sobre la producció de fred artificial en el segle XIX. A: BATLLO, J. et al. (coord).I Actes de la VIII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Barcelona: SCHCT. 461-466.

ROBERTS, EURING BRIAN (2005) Fred W Wolf Jr, ASHRAE Hall of Fame, www.hevac-heritage.org/built...S-W/wolf/W1-f-wolf.pdf

dissabte, 8 d’octubre de 2016

BICENTENARI DE LA MORT DE ANTONI GIMBERNAT



El 17 de novembre farà 200 anys de la mort d’un dels metges cirurgians catalans de més prestigi. Antoni de Gimbernat. Quan es va commemorar el centenari de la seva mort, el 1916, a Cambrils es va descobrir una placa a la casa que l’havia vist néixer. 
Antoni de Gimbernat i Arbós va néixer a Cambrils el 15 de febrer de 1734. Va estudiar llatí a Riudoms on es diu que feia cada dia els sis quilòmetres que hi havia des de casa seva a l`escola. Posteriorment a la Universitat de Cervera va seguir els estudis de la Facultat menor de filosofia i arts. El  1756 va ingressar al  Col·legi de Cirurgia de Cadis aleshores dirigit per un altre metge tarragoní: Pere Virgili i Bellver.



L’anatomia i la dissecció van ser els temes que el van interessar més. Afirmava que el cadàver humà era el seu llibre preferit. El cirurgià anglès Anthony Carlisle va dir de Gimbernat que no hi havia cap altre cirurgià que hagués treballat el cadàver com ho havia fet ell.
Al 1762, Gimbernat va ocupar la càtedra d’Anatomia del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. El 1774 va viatjar a París a Londres, Edimburg i Leiden per tal d’aprendre de la pràctica que aplicaven els cirurgians d’aquests indrets. Va assistir a les classes del prestigiós cirurgià John Hunter a Londres on Gimbernat va poder demostrar la seva tècnica per a operar l’hèrnia crural consistent en la secció del lligament lacunar. Aquesta operació es coneix amb el nom de Gimbernat així com també el lligament que ell va descobrir.
 
Després de l’estada a l’estranger li fou encarregat l’establiment del Col·legi de Cirurgia de Sant Carles de Madrid i posteriorment va muntar el Museu Anatòmic i Patològic del mateix Col·legi. Gimbernat va inventar instruments aplicables a diverses operacions i va escriure diverses obres en anglès i en castellà on recollia les seves recerques i innovacions.
En arribar als 70 anys va haver de deixar la docència i la pràctica de la medicina degut a problemes de visió. Va morir a Madrid al 82anys.

dijous, 6 d’octubre de 2016

LAURO CLARIANA I RICART (1842-1916)



El 11 d’octubre fa cent anys del decés del doctor en ciències i enginyer industrial, Lauro Clariana i Ricart. Havia estat catedràtic de matemàtiques de l’Institut de Tarragona, posteriorment va passar a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona on va impartir càlcul infinitesimal. També va fer classes de mecànica racional a l’Escola d’Enginyers Industrials.  
Clariana era també un gran amant de la música. Notable violoncel·lista, va tractar d’aplicar la geometria a la tècnica musical i el 1894 va presentar un treball sobre aquesta temàtica (“Application de la géométrie analytique a la technie musicale”) al Congrès Scientifique International des Catholiques que va tenir lloc a Brussel·les.

 
El seu tarannà i caràcter ens els descriu Josep Domenech Estapà a la necrològica que va publicar a la Il·lustració Catalana al novembre d’aquell any.

“Son tracte simpàtic i atractiu, son tirat cavalleresc, generós i noble, sa afabilitat amb tothom i sa devoció per tots quants érem sos amics, se comprendrà lo  molt que hem d’admirar-lo i, encara més enyorar sa bona companyia”.

Com a membre de la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va participar en 1885 de forma molt activa en el debat sobre la quadratura del cercle arran de la publicació d’un opuscle sobre aquest problema per Leóncio Agües. Una polèmica que va tenir ressò no sols en el mon acadèmic sinó també a la premsa del moment.



Bibliografia

BARCA SALOM, Francesc X. (2006) “La actitud de cuadradores y académicos en Barcelona durante el siglo XIX” Arbor núm. 718, (2006), 219-236.

CLARIANA CLARÓS, Lauro. (1993) "Biografía y bibliografía del matemático Lauro Clariana Ricart". Actes de les II trobades d'història de la ciència i de la tècnica : (Peníscola, 5-8 desembre 1992), 131-140.

GARMA PONS, Santiago i LUSA MONFORTE. Guillermo (1995) Lauro Clariana i Ricart (1842-1916) L’assimilació de la matemàtica del segle xix. Ciencia i Tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca. 523-564.



dimecres, 5 d’octubre de 2016

NECROLOGIQUES CENTENÀRIES



Aquesta tardor fa cent anys de la mort de dos escriptors i politics controvertits. Teodor Baró i Sureda (1842 -1916) i José Echegaray Eizaguirre (1832-1916). Dos autors teatrals amb idees polítiques molt semblants atès que ambdós militaren al Partit Liberal Fusionista de Sagasta.


El 22 de setembre de 1916 moria Teodor Baró periodista, polític i escriptor de teatre. Com a periodista va treballar a al diari Corona d’Aragó que havia fundat Victor Balaguer, a la Crònica de Catalunya i finalment al Diari de Barcelona on va arribar a ser director. Com a polític va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts i director general de Beneficència i Sanitat.
Fou autor de diverses obres teatrals principalment comèdies com  Lo secret del nunci, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 9 de novembre de 1873, El joch dels disbarats, estrenada al mateix teatre el 25 de novembre de 1884, y la comèdia L'apotecari de Malgrat (1897). 

 
Una setmana abans, el 14 de setembre de 1916, havia mort un altre dramaturg, Jose Echegaray. Aquest madrileny de família aragonesa i navarresa, fou enginyer de camins y va realitzar aportacions rellevants en matemàtiques. Tanmateix, no va ser la ciència o la tècnica les que li donaren renom mundial. El 1904 va obtenir el premi Nobel de Literatura juntament amb Frederic Mistral per les seves peces teatrals. També ocupà càrrecs polítics com a director general d’Obres Públiques i Ministre de Foment, primer, i Ministre d’Hisenda, posteriorment.
Entre les seves obres científiques volem destacar  Cálculo de Variaciones, Memoria sobre la teoría de los Determinantes y Tratado elemental de Termodinàmica. Entre les seves obres dramàtiques La hija natural, El gran galeoto, Mancha que limpia  y El loco de Dios. De la seva vinculació amb Catalunya ens en parla la Ilustració Catalana  del 1-10-1916:
“Catalunya deu a don Joseph d’Echegaray un just agraïment. Don Joseph d’Echegaray fou traductor meravellós de algunes obres cabdals del teatre de la nostra terra. Volem dir del teatre d’en Guimerà, que n’és la manifestació més alta y més garantida d’immortalitat. També li deu l’hermós discurs dels Jochs Florals de 1896”
 

dijous, 17 de març de 2016

IMATGES DEL NEPAL


Imatges de Nepal recollides pel meu pinzell maldestre
 

Stupa de Bodhanath 2014


Plaça Durbar de Patan 2015


Llac de Pokhara 2015


diumenge, 7 de febrer de 2016

EL MERCAT CENTRAL DE TARRAGONA




Quanta veritat hi ha en la creença que la història es repeteix. Aquí us mostrem un exemple. Es tracta d’un edifici emblemàtic de Tarragona: el seu mercat central. Un edifici modernista projectat el 1906 però no acabat fins a finals de 1915. De fet la revista Il·lustració Catalana de gener de 1916 ens dona unes imatges de la seva inauguració succeïda feia ben pocs dies. 


Nou anys va costar construir-lo i nou anys és el que porta en reformes actualment. Durant els actes de la celebració del centenari l’alcalde ha promès, però, que finalment la remodelació estarà conclosa l’estiu de 2016 i que aviat els paradistes instal·lats en una carpa adjacent podran tornar a vendre en el seu interior. 


El consistori ha acordat completar la reforma instal·lant un  nou rellotge en el mateix lloc on hi havia un de vell. Però aquest, serà de carilló de tal manera que quan sonin les 12 del mig dia aniran apareixen les figures del seguici popular de la ciutat al ritme del famós pasdoble que va compondre el music Jaume Teixidor (1884-1957) titulat Amparito Roca i que s’ha convertit en l’himne de les festes de Santa Tecla.
 

  1.