dissabte, 8 d’octubre de 2016

BICENTENARI DE LA MORT DE ANTONI GIMBERNAT



El 17 de novembre farà 200 anys de la mort d’un dels metges cirurgians catalans de més prestigi. Antoni de Gimbernat. Quan es va commemorar el centenari de la seva mort, el 1916, a Cambrils es va descobrir una placa a la casa que l’havia vist néixer. 
Antoni de Gimbernat i Arbós va néixer a Cambrils el 15 de febrer de 1734. Va estudiar llatí a Riudoms on es diu que feia cada dia els sis quilòmetres que hi havia des de casa seva a l`escola. Posteriorment a la Universitat de Cervera va seguir els estudis de la Facultat menor de filosofia i arts. El  1756 va ingressar al  Col·legi de Cirurgia de Cadis aleshores dirigit per un altre metge tarragoní: Pere Virgili i Bellver.



L’anatomia i la dissecció van ser els temes que el van interessar més. Afirmava que el cadàver humà era el seu llibre preferit. El cirurgià anglès Anthony Carlisle va dir de Gimbernat que no hi havia cap altre cirurgià que hagués treballat el cadàver com ho havia fet ell.
Al 1762, Gimbernat va ocupar la càtedra d’Anatomia del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. El 1774 va viatjar a París a Londres, Edimburg i Leiden per tal d’aprendre de la pràctica que aplicaven els cirurgians d’aquests indrets. Va assistir a les classes del prestigiós cirurgià John Hunter a Londres on Gimbernat va poder demostrar la seva tècnica per a operar l’hèrnia crural consistent en la secció del lligament lacunar. Aquesta operació es coneix amb el nom de Gimbernat així com també el lligament que ell va descobrir.
 
Després de l’estada a l’estranger li fou encarregat l’establiment del Col·legi de Cirurgia de Sant Carles de Madrid i posteriorment va muntar el Museu Anatòmic i Patològic del mateix Col·legi. Gimbernat va inventar instruments aplicables a diverses operacions i va escriure diverses obres en anglès i en castellà on recollia les seves recerques i innovacions.
En arribar als 70 anys va haver de deixar la docència i la pràctica de la medicina degut a problemes de visió. Va morir a Madrid al 82anys.

dijous, 6 d’octubre de 2016

LAURO CLARIANA I RICART (1842-1916)



El 11 d’octubre fa cent anys del decés del doctor en ciències i enginyer industrial, Lauro Clariana i Ricart. Havia estat catedràtic de matemàtiques de l’Institut de Tarragona, posteriorment va passar a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona on va impartir càlcul infinitesimal. També va fer classes de mecànica racional a l’Escola d’Enginyers Industrials.  
Clariana era també un gran amant de la música. Notable violoncel·lista, va tractar d’aplicar la geometria a la tècnica musical i el 1894 va presentar un treball sobre aquesta temàtica (“Application de la géométrie analytique a la technie musicale”) al Congrès Scientifique International des Catholiques que va tenir lloc a Brussel·les.

 
El seu tarannà i caràcter ens els descriu Josep Domenech Estapà a la necrològica que va publicar a la Il·lustració Catalana al novembre d’aquell any.

“Son tracte simpàtic i atractiu, son tirat cavalleresc, generós i noble, sa afabilitat amb tothom i sa devoció per tots quants érem sos amics, se comprendrà lo  molt que hem d’admirar-lo i, encara més enyorar sa bona companyia”.

Com a membre de la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va participar en 1885 de forma molt activa en el debat sobre la quadratura del cercle arran de la publicació d’un opuscle sobre aquest problema per Leóncio Agües. Una polèmica que va tenir ressò no sols en el mon acadèmic sinó també a la premsa del moment.



Bibliografia

BARCA SALOM, Francesc X. (2006) “La actitud de cuadradores y académicos en Barcelona durante el siglo XIX” Arbor núm. 718, (2006), 219-236.

CLARIANA CLARÓS, Lauro. (1993) "Biografía y bibliografía del matemático Lauro Clariana Ricart". Actes de les II trobades d'història de la ciència i de la tècnica : (Peníscola, 5-8 desembre 1992), 131-140.

GARMA PONS, Santiago i LUSA MONFORTE. Guillermo (1995) Lauro Clariana i Ricart (1842-1916) L’assimilació de la matemàtica del segle xix. Ciencia i Tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca. 523-564.



dimecres, 5 d’octubre de 2016

NECROLOGIQUES CENTENÀRIES



Aquesta tardor fa cent anys de la mort de dos escriptors i politics controvertits. Teodor Baró i Sureda (1842 -1916) i José Echegaray Eizaguirre (1832-1916). Dos autors teatrals amb idees polítiques molt semblants atès que ambdós militaren al Partit Liberal Fusionista de Sagasta.


El 22 de setembre de 1916 moria Teodor Baró periodista, polític i escriptor de teatre. Com a periodista va treballar a al diari Corona d’Aragó que havia fundat Victor Balaguer, a la Crònica de Catalunya i finalment al Diari de Barcelona on va arribar a ser director. Com a polític va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts i director general de Beneficència i Sanitat.
Fou autor de diverses obres teatrals principalment comèdies com  Lo secret del nunci, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 9 de novembre de 1873, El joch dels disbarats, estrenada al mateix teatre el 25 de novembre de 1884, y la comèdia L'apotecari de Malgrat (1897). 

 
Una setmana abans, el 14 de setembre de 1916, havia mort un altre dramaturg, Jose Echegaray. Aquest madrileny de família aragonesa i navarresa, fou enginyer de camins y va realitzar aportacions rellevants en matemàtiques. Tanmateix, no va ser la ciència o la tècnica les que li donaren renom mundial. El 1904 va obtenir el premi Nobel de Literatura juntament amb Frederic Mistral per les seves peces teatrals. També ocupà càrrecs polítics com a director general d’Obres Públiques i Ministre de Foment, primer, i Ministre d’Hisenda, posteriorment.
Entre les seves obres científiques volem destacar  Cálculo de Variaciones, Memoria sobre la teoría de los Determinantes y Tratado elemental de Termodinàmica. Entre les seves obres dramàtiques La hija natural, El gran galeoto, Mancha que limpia  y El loco de Dios. De la seva vinculació amb Catalunya ens en parla la Ilustració Catalana  del 1-10-1916:
“Catalunya deu a don Joseph d’Echegaray un just agraïment. Don Joseph d’Echegaray fou traductor meravellós de algunes obres cabdals del teatre de la nostra terra. Volem dir del teatre d’en Guimerà, que n’és la manifestació més alta y més garantida d’immortalitat. També li deu l’hermós discurs dels Jochs Florals de 1896”
 

dijous, 17 de març de 2016

IMATGES DEL NEPAL


Imatges de Nepal recollides pel meu pinzell maldestre
 

Stupa de Bodhanath 2014


Plaça Durbar de Patan 2015


Llac de Pokhara 2015


diumenge, 7 de febrer de 2016

EL MERCAT CENTRAL DE TARRAGONA




Quanta veritat hi ha en la creença que la història es repeteix. Aquí us mostrem un exemple. Es tracta d’un edifici emblemàtic de Tarragona: el seu mercat central. Un edifici modernista projectat el 1906 però no acabat fins a finals de 1915. De fet la revista Il·lustració Catalana de gener de 1916 ens dona unes imatges de la seva inauguració succeïda feia ben pocs dies. 


Nou anys va costar construir-lo i nou anys és el que porta en reformes actualment. Durant els actes de la celebració del centenari l’alcalde ha promès, però, que finalment la remodelació estarà conclosa l’estiu de 2016 i que aviat els paradistes instal·lats en una carpa adjacent podran tornar a vendre en el seu interior. 


El consistori ha acordat completar la reforma instal·lant un  nou rellotge en el mateix lloc on hi havia un de vell. Però aquest, serà de carilló de tal manera que quan sonin les 12 del mig dia aniran apareixen les figures del seguici popular de la ciutat al ritme del famós pasdoble que va compondre el music Jaume Teixidor (1884-1957) titulat Amparito Roca i que s’ha convertit en l’himne de les festes de Santa Tecla.
 

  1.  

divendres, 18 de desembre de 2015

Excursionisme científic: El Club Muntanyenc





Sala d'actes del Club Muntanyenc

Els centres excursionistes a Catalunya van tenir un paper considerable en desvetllar i difondre l’interès per les ciències naturals, principalment en el darrer terç del segle xix. Val a dir que la historiografia tradicional havia fet una excessiva valoració del paper de l’excursionisme com a substitut d’institucions científiques. Tanmateix, aquesta idea va ser degudament matisada per Jordi Martí Hennenberg a L’excursionisme científic (Barcelona: Editorial Alta Fulla, 1994) on afirmava que els principals científics no consideraven les associacions excursionistes com a centres on es pogués dur a terme una recerca seriosa.

Sala de lectura del Club Muntanyenc

El Centre Excursionista de Catalunya fou, tal vegada la institució més rellevant i la que feu una major difusió científica a través del seu butlletí. No obstant, ens centrarem en un altre centre possiblement menys conegut que va ser el Club Muntanyenc, el qual va presidir des de 1908 el metge Baltasar Serradell i Planella (1871-1930).
Afamat col·leccionista, Serradell va aplegar una col·lecció de minerals i fòssils molt important amb la qual es va proposar de crear un museu, posar-lo a l’abast de les persones interessades i promoure l’estudi i difusió científica. La Il·lustració Catalana de desembre de 1915 dedicava unes pàgines a aquest Club i al seu museu sota el títol: “La ciència a Catalunya. Un nou Museu de Ciències Naturals”


 Baltasar Serradell

El Club Muntanyenc va ser creat el 1906 per alguns seguidors de Norbert Font i Sagué,  el qual havia impartit classes de geologia als Estudis Universitaris Catalans i havia completat els seus ensenyaments amb algunes excursions. Entre els seus deixebles hi era, evidentment, Baltasar Serradell.
L’article de la Il.lustració Catalana ens explica els canvi d’orientació del Club que als primers anys era més catalanista i que amb la incorporació de nous socis prenia una nova direcció:

“Y arreu per Catalunya’ls seus socis anaren predicant idees de reivindicacions y a la maynada dels pobles visitats se’ls feya regalo de llibres de contes y auques de redolins y banderes y barretines, per atraures la simpatia llur y parlarloshi, infiltrantlos idees d’alts sentiments de Patria. Passaren aquells moments de activitat y agitació. Integraren el Consell Directiu del Club altres elements que, tot y sentint com els antecessors els mateixos anhels y professant la mateixa estima a Catalunya, cregueren que la feyen més forta, més interessant a altres gents, més digna, estudiant per posarse en condicions de crearli una aureola de repòs, de tranquilitat, d’estudi, pel que’s faria altre cop rica y plena” [sic!].

Aquest canvi d’actitud la recollia Alexandre Gali a Història de les Institucions i del moviment cultural a Catalunya (Barcelona: vol. X, 1983). Galí explicava que l’entrada de membres poc afectes a les idees catalanistes que impregnaven els inicis del Club va fer incompatible que aquest continués sent filial de la Unió Catalanista i arran d’això alguns dels socis com els germans Coromines se’n varen separar.

 Laboratori del Club Muntanyenc

El fet és que aquest canvi ideològic era presentat per la Il·lustració Catalana com una evolució des d’una entitat d’esbarjo a una d’estudi: “d’estudi seriós y d’importancia gran portant avuy el nom definit de Societat de Ciències Naturals de Barcelona, Club Montanyench” [sic!].

 Sala de vitrines del Club Muntanyenc

Aquesta Societat, a la que hi van pertànyer els  doctors Francesc Pardillo i Vaquer (1884-1955), Maximino San Miguel de la Cámara (1887-1961), Jaume Marcet i Riba (1894-1963) i Josep Cervelló i Bach (1899-1980), es definia com una entitat particular on tots els que estimaven la ciència hi eren ben rebuts i en la qual es podria estudiar amb deteniment els exemplars classificats que el Museu, situat a la seu del Club Muntanyenc (al Carrer Princesa 14, primer pis), disposava. Aquest Museu estava dividit en cinc grans seccions: Mineralogia, Petrografia, Paleontologia, Conquiologia i animals inferiors, Prehistòria i Espeleologia. Les col·leccions del Museu, després de la mort de Baltasar Serradell van passar al Museu Martorell a través la Junta de Ciències Naturals a canvi d’una pensió vitalícia per a la seva vídua com ens explica Alicia Masriera a El Museu Martorell 125 anys de Ciències Naturals (1878-2003) (Barcelona, 2006).
 Sala de Minerals del Museu del Club Muntanyenc

diumenge, 6 de setembre de 2015

L’ONZE DE SETEMBRE DE 1915


Com va ser l’onze de setembre de fa cent anys?  Els diaris de l’època ens donen una resposta a aquesta pregunta. En ells hem trobat quin era el sentir popular en aquell  moment. Aquest sentiment girava al voltant de la commemoració dels fets del 1714. Però també com ens diu el Poble Català volia ser “la festa patriòtica on els catalans trobin encoratjament per a continuar l’obra de la reconstitució de la Pàtria”. La Veu de Catalunya va dedicar la primera plana a la memòria dels herois del 1714 i va aprofitar per comparar la Catalunya del 1714 amb el que succeïa a Bèlgica, ocupada per Alemanya, degut a la Primera Guerra Mundial i vaticinava als belgues un futur semblant al que havien sofert els catalans dos-cents anys abans:

“Per això un hom, davant del cas de Bèlgica no sap fer-se gaires il·lusions respecte a la sort final d’aquell país. Les potències fortes, quan arriba l’hora d’entendre’s solen prescindir dels sacrificis cavallerescs com el de Catalunya en 1714 i el de Bèlgica als dos segles cabals”,

Amb aquest sentiment es va dur a terme els actes centrals de la diada que varen concentrar-se en l’ofrena floral, en sessions literàries i patriòtiques i en el descobriment d’una placa commemorativa.



L’ofrena floral, tradicional, havia canviat de lloc atès que l’estàtua de Rafel Casanova, obra de l’escultor Rossend Nobas i Ballbé (1849-1891), s’havia traslladat des del costat de l’Arc de Triomf en el passeig de Sant Joan, on havia estat ubicada fins aleshores, fins al nou emplaçament situat a la cruïlla dels carrers Ali-Bey i Ronda de Sant Pere. Un acord municipal del 2 de juliol de l’any anterior havia aprovat el seu trasllat per iniciativa de les associacions patriòtiques. Aprofitant el trasllat i per donar-li relleu, l’arquitecte Alexandre Soler i March (1874-1949) havia dissenyat un basament que estava decorat amb uns alt relleu de Josep Llimona (1864-1934) en el que es representava una matrona (Catalunya) que allarga la ma al poble animant-lo a reconquerir les llibertats. Cal afegir que el 1915 el trasllat estava fet, però el conjunt encara no estava acabat i no es va inaugurar fins l’any següent. Tot i així fou en aquest nou emplaçament on es va fer l’ofrena floral.

La nit anterior es varen celebrar els actes en les diferents associacions. Així el Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria va celebrar una vetllada patriòtica en la qual es van llegir poemes de Manel Serra i Moret (1884-1963), hi va haver parlaments de l’Associació Catalana de Beneficència i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. En acabar els assistents van entonar Els Segadors. També l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí van celebrar una altra festa amb un parlament de Lluis Jover Nonell (1890-1984) i amb la representació de l’obra de teatre “Un jefe de la Coronela” d’Anton Ferrer i Codina (1832-1905). En el entreacte el Quintet Casanova va interpretar unes sardanes. Per la seva banda, el Centre Regionalista de Sarrià va commemorar l’onze de setembre amb una vetllada patriòtica en la qual es va representar el drama històric “L’últim Conseller, En Rafel Casanova” de Joaquim Ayné Rabell (1867-1936) i tot seguit Ramon Amenós va amenitzar la vetllada cantant algunes cançons.

Al vespre, sortint de la vetllada de la Associació de Dependents de la Industria i del Comerç uns joves van anar al monument de Rafel Casanova i es van trobar envoltats per  la policia que va carregar contra ells a bastonades i cops de sabre. Hi va haver un jove ferit. La premsa de Barcelona recriminava l’acte i criticava l’actuació policial, en canvi la premsa de Madrid en concret el diari La Epoca explicava l’incident d’una altra manera i justificava l’actuació policial pel fet que el jove havia cridat “Visca Catalunya Lliure” i al ser detingut els companys seus el defensaren enfrontant-se a la policia i també foren detinguts.

Des de primera hora del matí, tot i la lleugera pluja que hi va caure, van començar les ofrenes florals de diverses institucions. Durant tot el matí es van comentar els successos de la nit anterior a l’11 de setembre en la qual uns policies injustificadament van promoure desordres. La Veu de Catalunya va demanar al governador que ho castigués:

“no hi ha dret que els que cobren sou per mantenir l’ordre públic siguin els primers a pertorbar-lo i que amarats amb una credencial del Govern Civil puguin insultar als ciutadans pacífics amb paraules grolleres pròpies solament dels bordells més infectes”



Durant tot el dia les diverses comissions i entitats van dipositar les seves corones de forma que ja a les nou del matí l’estàtua estava gaire bé coberta de flors. Mes tard hi va haver l’ofrena de l’Ajuntament presidida pel tinent d’alcalde Sr. Matons al que acompanyaven altres regidors custodiats pel cap de la guàrdia urbana. Després de dipositar les flors el Sr Matons va pronunciar un discurs patriòtic que fou agraït pel secretari de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló Vidal (1863-1933) amb unes paraules de resposta. Durant tot el dia nombrosos grups de persones s’aturaven davant de l’estàtua i  diverses personalitat del nacionalisme català rendiren tribut als màrtirs del 1714. Van portar corones de flors L’Ateneu Obrer Català de Sant Martí, El Foment Autonomista Català i l’Escola Catalana Mossèn Cinto. També hi van anar nens de les Escoles Catalanes de la Sagrada Família a dipositar una corona. Entre els que dipositaren flors hi havia un pare i la seva filla d’origen Belga que feien homenatge a Catalunya. Aquell any els diaris constaven que també hi havia hagut més dones que havien participat en l’ofrena floral.

Els incidents succeïts la nit anterior es van repetir al llarg del dia següent. Una colla de policies de la secreta ordenaren a la gent retirar-se i començaren a donar bastonades a tort i a dret. Davant dels aldarulls vingueren molts més policies i van ordenar a la gent retirar-se. Els organitzadors van comunicar a la policia que tenien autorització per celebrar aquest acte i aquesta els va respondre que no podia permetre que la gent s’estacionés ni que es formessin grups. Finalment, davant dels aplaudiments de la gent, la policia va acceptar que les ofrenes continuessin sempre que no hagués ni crits, ni cants, ni cap altra alteració pública. Les càrregues policials van succeir dues o tres vegades durant el dia 11. Tractaven d’impedir que els ciutadans poguessin contemplar la col·locació de les ofrenes florals.

Al vespre, però van tornar a haver incidents amb la policia i hi va haver càrrega policial i algun detingut empaitat i apallissat. Com va ser el cas de  Daniel Cardona i Civit (1890-1943) que  havia estat president de la Joventut Catalanista. El Poble Català del dia 12 considerava l’actuació policial de “conducta inqualificable dels agents de l’autoritat”  i afirmava que:

“atropellar a pacífics ciutadans que no cometen altre delicte que reunir-se a l’entorn d’una estàtua per a tributar en silenci un homenatge als seus records, té la importància d’un atropell per l’autoritat quan deuria ésser exemple de moderació respectant a tots els ciutadans”.

El Governador Civil Sr. Rafael Andrade, però, va justificar les detencions perquè segons ell, l’acte prenia el caire de manifestació no autoritzada i, per això, la força pública va haver de donar un toc d’atenció a fi d’evitar complicacions.


El dia 12, al Fossar de les Moreres es va descobrir una placa commemorativa. A l’acte van assistir representants de l’Ajuntament i de la Diputació i la Banda Municipal. Però sembla que poc públic. Els diaris ho atribueixen a un error en l’hora anunciada que era les 11 del matí i finalment l’acte es va avançar una hora. A més els carrers del voltant estaven presos per la policia fins el punt d’impedir el pas del públic.

Els promotors de l’acte van ser els membres de la Junta de “Els Nets dels Almogàvers” els quals van situar la làpida a nivell del primer pis del núm. 6 de la plaça coberta amb una bandera catalana. Els veïns havien guarnit els balcons amb senyeres i domassos  per donar relleu a l’acte. Va ser el president de la Unió Catalanista Domènec Martí i Julià (1861-1917) qui es va encarregar de descobrir la làpida i el que va dirigir unes paraules als assistents. Després, adreçant-se al representant de l’Ajuntament Sr. Matons, va lamentar que no hagués assistit tot el ple de la corporació a un acte commemoratiu d’un acte heroic de ciutadans que van perdre la vida en defensa de la ciutat. La làpida portava la inscripció:
 


“Als màrtirs anònims del MDCCXIV.
Al Fossar de les Moreres
no s’enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Els Nets dels Almogàvers”

Sembla que no tots els òrgans oficials van rebre de bon grat aquest acte. El diari  Poble Català recull les paraules del governador Rafael Andrade que qualificava als catalanistes de “gent tant tonta que fins posa làpides als herois anònims”.
Després de cent anys, sembla que hi ha hagut canvis quant a la participació ciutadana i a les actuacions policials. Encara que hi ha formes d’actuar i declaracions que diríem que malauradament es continuem mantenint.