dimecres, 6 de desembre de 2017

L'OBSERVATORI FABRA EN EL SEUS INICIS


Recollim un text publicat el 1904 en el Butlletí de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona quan ja s’estava enllestint la construcció i equipament de l’observatori Fabra tant per les seves feines astronòmiques com per les meteorològiques i sísmiques. La publicació porta data de gener d’aquest any però a les imatges que es recullen s’especifica que corresponen a finals d’aquest any, el que ens porta a creure que el número de Butlletí veié la llum a finals d’aquell any o a principis del següent. No porta signatura, potser sigui l’autor el secretari de l’Acadèmia Artur Bofill o el propi director de l’observatori, Josep Comas i Solà.




“OBSERVATORIO DEL TIBIDABO

En diciembre de 1902 se dio comienzo a las obras de construcción del Observatorio, y en el mes de mayo de 1903 se recibió la cúpula destinada a cobijar el ecuatorial. En noviembre del propio año se montó aquella, y llegaron, hacia la misma época, procedentes de la casa Mailhat de París, las cajas que contenían el ecuatorial. En febrero de 1904 se montó dicho instrumento, quedando completamente nivelado y orientado a fines de marzo.
En la misma fecha fue nombrado el académico D. José Comas Solá, Director en propiedad de la Sección de Astronomía y Director interino de la Sección de Meteorología del Observatorio Fabra.
El día 7 de abril tuvo efecto la inauguración de este establecimiento por Su Majestad el Rey de España Don Alfonso XIII, con asistencia del Presidente del Consejo de Ministros, D. Antonio Maura, del ministro de la Guerra, general Linares, de altos funcionarios del Estado; de la Sra. Marquesa de Alella, de sus hijos D. Fernando y D. Román, de una nutrida representación de la Academia y de numeroso y distinguido público:
 
El Presidente de la Academia, Excmo. Sr. D. Silvino Thos y Codina leyó un discurso alusivo al acto, y el Presidente del Consejo de Ministros contestó al mismo en nombre del Rey, dándose acto seguido por inaugurado el Observatorio y visitando todos los concurrentes las diferentes dependencias del mismo.
En posesión la Academia de la suma concedida por el Excmo. Ayuntamiento de Barcelona para la adquisición de aparatos meteorológicos, encargó desde luego a la casa Richard, de París, una colección completa de registradores, instalada ya; a la casa Mailhat, un gran anemómetro-veleta registrador Bourdon; a la casa Fascianelli, de Roma, diferentes aparatos sísmicos registradores, y al profesor Vicentini la construcción de un microsismometrógrafo de tres componentes. Actualmente están en estudio los aparatos tipos o patrones meteorológicos que adquirirá el Observatorio.

 
En estos momentos están por llegar el círculo meridiano, la escalera de observación para el ecuatorial y los aparatos sísmicos.
El Observatorio funciona desde el día de su inauguración, habiéndose ensayado con resultados altamente satisfactorios las condiciones ópticas y mecánicas del ecuatorial.
Se ha empezado últimamente en el Observatorio la formación de un Museo de instrumentos antiguos, en el cual figuran los pertenecientes a la Academia, algunos de ellos de gran importancia histórica. El Museo se ha instalado en la Sala-Biblioteca.
Las figuras adjuntas representan diferentes aspectos del Observatorio en su estado actual, es decir, a fines de 1904.”
 Boletín de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. 3ª época, enero de 1904 vol. II. Núm. 6, p. 206

divendres, 17 de novembre de 2017

PUBLICACIONS DEL 2017







·        ALAYO i MANUBENS, Joan Carles.; BARCA SALOM, Francesc X. (2017): “Las técnicas de fabricación de gas utilizadas en las fábricas de gas españolas (1842-1972)”. Dins: BARTOLOMÉ, Isabel, FERNÁNDEZ-PARADAS, Mercedes; MIRÁS, Jesus (eds.), Globalización, Nacionalización y Liberalización de la Industria del Gas en la Europa Latina (siglos XIX-XXI), Madrid: Marcial Pons.

·      ALAYO i MANUBENS, Joan Carles.; BARCA SALOM, Francesc X. (2017): “Las técnicas de producción de gas utilizadas en las fábricas de gas españolas. El caso de las fábricas catalanas”, Revista de Historia Transportes, Servicios y Telecomunicaciones, 32, pp. 28-51.

·         BARCA SALOM, Francesc X. (2017) “La Termodinámica en la Astronomía” de Lluís Canalda. Una de les darreres aplicacions de la teoria de l’èter”. Dins: BATLLÓ, Josep; BERNAT, Pasqual (eds) Explorant la volta del cel. Estudis sobre història de l’astronomia i de la meteorologia. Calvià: Edicions Talaiots.

diumenge, 23 de juliol de 2017

SOLETAT



En las noches claras
resuelvo el problema de la soledad del ser.
Invito a la Luna y con mi sombra somos tres 


GLORIA FUERTES                             

diumenge, 2 de juliol de 2017

DE LA NEVERA AL CONGELADOR



Des de l’antiguitat, la humanitat ha necessitat del fred per conservar aliments i per refrescar begudes. Inicialment això s’aconseguia per mitjà dels pous de glaç que situats a les parts ombrívoles de les muntanyes servien per acumular la neu que compactada esdevenia gel. Aquest gel degudament aïllat amb branques i fulles es mantenia fins l’època de calor. Llavors era distribuït als diferents nuclis de població propers.
 
 Pou de glaç

Entre el segles XVI i XIX el gel va ser d’ús habitual. Tant és així que per regular el sector i treure beneficis la monarquia espanyola (Felip III) va crear la Casa del Arbitrio de la nieve y el hielo del Reino. Aquesta institució va crear un impost anomenat El Quinto amb el qual recollia per a l’erari reial la cinquena part dels guanys de la venda del gel.

Al segle XIX, l’augment de població de les ciutats com a conseqüència del procés de industrialització va fer necessari buscar altres maneres d’obtenir gel. Alguns tècnics van cercar vies per poder fabricar-lo.

El procés no va se ràpid. Els primers experiments per obtenir gel, com el de William Cullen en 1755, no van reeixir comercialment. No va ser fins la segona meitat del segle XIX que Jacob Perkins als EUA (1834) va construir la primera màquina de compressió que congelava aigua utilitzant èter etílic. Perkins no va arribar a comercialitzar el seu experiment fins que James Harrisson va patentar aquest mateix sistema, utilitzant èter sulfúric, primer a Austràlia i després a la Gran Bretanya i el va aplicar comercialment per primer cop a una fàbrica de cervesa a Austràlia en 1860. 

 
 Aparell dissenyat per Perkins

Paral·lelament a França els experiments de Ferdinand Carré van donar fruit amb un nou sistema de producció de fred que aprofitava l’afinitat que l’amoníac té per l’aigua. Aquest sistema, conegut avui com d’absorció, va guanyar el premi de la Exposició Universal de Londres de 1862. Va ser implantat en el transatlàntic Paraguay que transportava carn congelada de Buenos Aire a Le Havre.

 
 Aparell dissenyat per Carré

El professor de l’Escola d’Enginyers de Barcelona, Damàs Calvet, després de veure aquest sistema va escriure un llibre que va difondre aquesta tecnologia entre els enginyers del nostre país. Pocs anys després en 1874 es creava a Terrassa la que es diu que va ser la primera fàbrica de gel d’Espanya. El carrer del gel d’aquesta ciutat del Vallès en dona fe d'això. Quatre anys després Joan Brugués n’aixecava una a Barcelona.

 Damas Calvet

A nivell domèstic des de mitjans segle XIX comencen a difondre’s els armaris nevera de fusta, recobert de cinc o estany en el seu interior per tal de mantenir la temperatura de gel. Aquestes neveres de gel es van utilitzar fins la dècada de 1960.

Una de les primeres patents espanyoles d’aquest aparell fou de 1881 i va ser obra d’un català de Barcelona, Joan Cadira i Cairó. Inicialment les neveres de gel eren cares i només estaven a l’abast de les classes altes. Se solien instal·lar fora de la cuina per evitar la calor dels fogons. Hi havia excepcions si les cuines eren espaioses. Per exemple, a la Casa Milà (La Pedrera) les neveres eren dins la cuina però allunyades dels fogons. 

 
 Nevera de gel

A principi del segle XX la producció de gel estava reservada a les fàbriques mentre que a nivell domèstic se seguien emprant les neveres de gel. Aleshores les empreses van començar a fer assajos per tal de construir màquines frigorífiques petites per a us domèstic ja que hi veien possibilitats econòmiques.

Construir una màquina frigorífica petita d’ús domèstic xocava amb un seguit de dificultats. Primer, el tipus de refrigerant que ara no podien ser ni tòxic ni inflamable. En segon lloc, la font d’energia que havia d’accionar el compressor que en les màquines grans podia procedir d’una màquina de vapor però que en el cas de les petites havia de ser l’electricitat. Això portava a la tercera dificultat, es requerien motors elèctrics més perfeccionats. A més calia afegir els aïllaments i sobretot el cost que no podia ser excessivament elevat si es volia competir amb les neveres de gel.


Va ser el 1913 que a Chicago, Fred W. Wolf va patentar el primer frigorífic que anomenà DOMELRE (Domestic Electric Refrigerator). Quatre anys després la Packard Motor Company que havia comprat l’empresa de Wolf, va comercialitzar aquest frigorífic domèstic amb el nom de ISKO.
A partir d’aquest moment es van succeir les millores a l’invent de Wolf.  Així, per exemple els treballs de Nathaniel B. Wales a Detroit a 1914 van donar lloc al model fabricat per Kelvinator. Els canvis en la ubicació del compressor introduïdes per Alfred Mellowes en 1916 van donar lloc a model fabricat per la Frigidaire Company. De manera que en 1924 ja hi havia en el mercat més de 50 models diferents de frigorífics. La primera marca de frigorífics de masses que hi va haver en el mercat va ser l’americana Monitor Top de la General Elèctric que va ser introduïda el 1927.
 El frigorífic Monitor Top

A Espanya els primers frigorífics elèctrics van ser d’importació i es venien per catàleg. Al 1938 la fàbrica FRISAN de Bilbao va començar a fabricar-ne algun model. Després de la Guerra Civil, al 1949 la fàbrica EDESA de Bilbao va fabricar frigorífics amb llicència Thompson. Posteriorment a finals dels cinquanta sorgiren altres empreses com FRIMOTOR (Bilbao), ODAG (Barcelona) i KELVINATOR (Madrid). 

Aquests primers frigorífics utilitzaven diòxid de sofre o formiat de metil com a refrigerant que són productes molt tòxics, per la qual cosa calia un altre líquid frigorífic. L’alternativa de baixa toxicitat va aparèixer en els anys 20 i va permetre ampliar el mercat del frigorífic. Era Freon 12, el refrigerant R-12 o diclorfluormetà, que es tractava d’un dels clorofluorocarbonis.

Els primers frigorífics no abaixaven la temperatura per sota de zero graus, de fet la temperatura òptima avui en dia està al voltant dels 4ºC, de manera que servien per la preservació d’aliments però no per a la seva congelació. Cal tenir present que cal arribar a -18ºC perquè la congelació d’aliments sigui segura.
 
 Westye F. Bakke a la dreta.

El primer congelador el va construir en el soterrani de casa seva Westye F. Bakke el 1943. Aleshores aquest procediment era conegut com congelació profunda. Bakke va fundar posteriorment la companyia Sub-Zero que després de la Segona Guerra Mundial va fabricar congeladors de forma massiva. En les dècades dels cinquanta i seixanta es van fer millores com la descongelació automàtica. Posteriorment s’ha treballat en la millora de l’eficiència d’aquests aparells.



PER SABER-NE MES

El Suplement de Catalunya Radio de 02/07/2017.

BARCA SALOM, Francesc X.(2009) “Materials per a una història del fred”. Dins BATLLÓ, J. et al. (coord) Actes d’història de la ciència i de la tècnica, vol. 2(1), 279-298.

DONALDSON, Barry; HAGENGAST, Bernard (1994), Heat & Cold. Mastering the great indoors. Atlanta: ASHRAE

MONTESINOS MUÑOZ, Vanessa (2013) “Una aproximación a la historia de la nevera en  España” Res Mobilis. Revista internacional  de investigación y objetos decorativos. Vol. 2, nº 2, 157-167

PERARNAU LLORENS, Jaume (2006) “Els coneixements científics sobre la producció de fred artificial en el segle XIX. A: BATLLO, J. et al. (coord).I Actes de la VIII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Barcelona: SCHCT. 461-466.

ROBERTS, EURING BRIAN (2005) Fred W Wolf Jr, ASHRAE Hall of Fame, www.hevac-heritage.org/built...S-W/wolf/W1-f-wolf.pdf