diumenge, 20 de març del 2022

PUBLICACIONS DEL 2021

  

  • BARCA-SALOM, Francesc X.; BATLLÓ, Josep; BERNAT, Pasqual; PUIG-PLA, Carles (eds) (2021) Del cel i del aire. Estudis sobre història de l’astronomia i de la meteorologia. Barcelona: Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Agrupació Astronòmica d’Osona. [ISBN 978-84-9965-584-0]

diumenge, 12 de setembre del 2021

LA CAIXA D’OLI SISTEMA ROUVIERE

 

Luis Rouviere Bulla (1837-1904) era un enginyer industrial barceloní polifacètic. Exercí la seva professió en companyies de ferrocarril i també a la companyia naviliera Transatlàntica. Fou un destacat col·laborador de la Revista Tecnològico Industrial. Va estar estretament vinculat a les més rellevants institucions cultural catalanes com l’Ateneu Barcelonès, l’Associació d’Enginyers Industrials, fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts i va prendre part molt activa en l’organització de l’Exposició Universal de 1888.

No abundaré en la seva biografia perquè està abastament descrita a l’Enciclopèdia Catalana  (https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0057087.xml) i també en el Vikipèdia versió catalana del Wikipedia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Rouvi%C3%A8re_i_Bula).

 


Retrat de Luis Rouviere Bula

Tanmateix hi ha un aspecte poc estudiat d’aquest personatge que son les patents o privilegis d’invenció que va obtenir a la Oficina Espanyola de Patents i Marques i que recollim en la taula següent:

Data

Privilegi d’Invenció

14/08/1866

Sistema para la aglomeración de menudo de carbones y desperdicios de otros combustibles

01/10/1875

Caja de engrase de aceite aplicable a los ejes de los vehículos de todas clases que circulan en los ferrocarriles

07/07/1886

Un buque de formas geométricas con el propulsor situado en la proa

08/01/1887

Perfeccionamientos introducidos en el procedimiento para transformar el calor desarrollado en la combustión, empleando los fluidos como órganos de transmisión de movimiento.

24/05/1887

Un inyector-bomba aspirante impelente.

31/01/1887

Mecheros para gas, aceite o petróleo con múltiples tránsitos cónicos para alimentar la llama, con aire caliente y graduador para la entrada de aire.

31/01/1888

Unos caloríferos de gas alimentando la combustión con aire caliente.

22/04/1887

Perfeccionamientos introducidos en los mecheros para gas, aceite o petróleo con múltiples tránsitos cónicos para alimentar las llamas con aire caliente.

14/01/1891

Un aparato para la calefacción y ventilación de habitaciones.

 

De totes aquestes patents o privilegis d’invenció n’hi ha un que destaca per sobre dels altres i és la caixa d’oli que va patenta en 1875 perquè va tenir difusió en la literatura tècnica francesa. La Revue Industrielle en el número de maig de 1876 hi ha un article (“Boite a l’huile. Système L. Rouvière”, Revue Industrielle 10/05/1876, p. 193-194.) que explica aquest invent i en fa una valoració molt positiva.  

El greixatge dels eixos de les locomotores, vagons i cotxes era un tema que impedia que se realitzés una explotació racional dels trens ja que era necessari reduir la resistència passiva dels eixos. En el moment de la seva invenció Luis Rouviere era enginyer en cap de material i de tracció de la companyia de ferrocarril de Saragossa a Pamplona.

La caixa d’oli o caixa de greixatge consistia en un recipient hermèticament tancat que rebia l’oli per la part superior i solament el deixava sortir per un sol lloc de manera que l’oli anés a parar a l’extrem del fusell, es a dir a l’extrem de l’eix que suporta la roda o el coixinet. L’oli a la sortida no està sotmès a la pressió atmosfèrica. Una rosca regulava la quantitat d’oli necessari pel greixatge i una finestra vidriada situada a la part davantera de la caixa permetia veure el nivell de l’oli

 

Caixa d’oli sistema Rouviere (Revue Industrielle 10/05/1876, p. 193)

 Les avantatges estan ben descrites en aquest article en els cinc punts següents:

  1. L’oli es troba completament aïllat de l’exterior. 
  2. Hi ha els mitjans per regular el consum d’oli en funció de les necessitats de greixatge de cada eix.
  3.  L’oli que pogués ser vesat en excés podia ser retirat, purificat i reutilitzat.
  4.  L’aplicació d’una finestra de vidre permet verificar amb un cop d’ull y en tot moment la quantitat d’oli disponible a la caixa.
  5.  Quan l’oli arriba al fusell està net d’impureses

Pel que ens explica l’article se’n feren molts assajos a hores diverses i estacions climàtiques  diferents a les línies de tren de Saragossa a Pamplona i també a Barcelona amb molt bons resultats cosa que li donava a aquest invent el seu valor especial.

 

diumenge, 5 de setembre del 2021

LES PUBLICACIONS DELS DOS DARRERS ANYS

 

 

2020

 

·       BARCA SALOM, Francesc X.; PEIRÓ MATEU, Albert (2020) Configuración de instal·lacions de climatización, calefacción y ACS. Barcelona: Marcombo S.L. [ISBN: 978-84-267-2847-0]

  • ALAYO MANUBENS, Joan C. y BARCA SALOM, Francesc (2020) “Las fábricas de gas impulsades por José Piñol y Compañía y sus sucesoras, entre 1880 y 1920. En: BARTOLOMÉ RODRÍGUEZ, I, FERNANDEZ-PARADAS, M., MIRÁS ARAUJO, J. (eds.). Cercanas però distintes. La desigual trayectoria de la industria del gas en las regiones del sur de Europa (siglos XIX-XX), pp. 183-214. Madrid: Marcial Pons.[ISBN 978-84-9123-850-8]

 

2021

 

  • BARCA-SALOM, Francesc X.; BATLLÓ, Josep; BERNAT, Pasqual; PUIG-PLA, Carles (eds) (2021) Del cel i del aire. Estudis sobre història de l’astronomia i de la meteorologia. Barcelona: Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Agrupació Astronòmica d’Osona. [ISBN 978-84-9965-584-0]

 

 

  • BARCA SALOM, Francesc X. (2021) Onofre Jaume Novellas i Alavau (Torelló, 1787 – Barcelona, 1849). Un home de ciència torellonenc oblidat. Torelló: Associació d’Estudis Torellonencs. [ISBN 978-84-09-25756-0]

 

 

diumenge, 14 de febrer del 2021

POEMA DEL RUBAIYAT D'OMAR KHAYYAM

 


XV. Agua y sal


Cuando la sed la lengua paraliza
y el sol arroja chispas de su fragua,
toda la tierra en coro diviniza
            la gota de agua.

Yo aplico el labio a la impregnada greda,
bebo con ansia convulsiva y larga;
y es la última gota -la que queda-
            la gota amarga.

El hambre fui a saciar de mis faenas,
a consumir el pan de mi salario,
mezclando con la sangre de mis venas
            todo mi ideario;

Lo impregné de la sal de los sabores,
por propiciar los númenes felices,
y la sal reabrió en sangrientas flores
del corazón las viejas cicatrices.

Rubaiyat OMAR JAYYAM

dijous, 7 de gener del 2021

ESCUPIDORA HIGIÈNICA ESCUDER

 

Catàleg d'escopidores Hardlan Company 1893

Fa força anys que en alguns locals públics, com bars, teatres, bancs i hospital, havia uns recipients de ceràmica o de llauna que es feien servir per escopir. Dúiem que ja n’hi havia a la Xina al segle XVII. A Europa. el costum de mastegar tabac i escopir la resta al terra va portar com a conseqüència que se n’instal·lessin habitualment en alguns locals per facilitar la recollida d’aquests expectoracions. L’aparició de la tuberculosi va conferir a les escopidores un paper higiènic ja que era una manera d’evitar la seva propagació. Els metges recomanaven fer-ne servir aquelles que tinguessin les ranures més estretes.

Escopidora de ceràmica

La revista La Ilustración Española y Americana de 30 de juliol de 1900 parlava d’una escopidora utòpica, la de butxaca:

Otra utopía que también es de lamentar que sea inaplicable, es la escupidera de bolsillo y de vía pública, inventada ambas para facilitar la observancia de las órdenes de la prefectura de policía prohibiendo la expectoración sobre la vía pública, órdenes prudentes y aparatos ingeniosos, pero ¡cualquiera le pone puertas al campo!...” (pàg. 54)

La revista Industria e Invenciones de 24 de octubre de 1908 (pàg.158-159) presentava un modelo de escopidora automàtica que havia patentat Joan Escuder. Volia oferir un aparell higiènic tancat, que evités que les mosques poguessin propagar infeccions.

Escuder havia dissenyat tres models d’escopidora. Un de més senzill que consistia en una columna que acabava amb una esfera metàl·lica formada per dues semiesfèriques articulades que s’obrien amb el peu per mitjà d’un pedal. Després de fer-la servir es tancava, evitant les emanacions.

Escopidora higiènica Escuder model senzill

Escuder també oferia una altra més completa que requeria accés a aigua corrent y a un desguàs. Aquest model era aparentment semblant a l’anterior però, a l’obrir les dues semiesferes, un raig d’aigua a pressió netejava la matèria orgànica i l’enviava per un tub a les clavegueres o, si no es disposava d’aquesta opció, a un dipòsit del lateral de la columna que de tant en tant hauria de buidar-se.

Hi havia un tercer model intermedi pensat per aquells casos que no fos possible ni disposar d’aigua corrent ni d’accés al clavegueram. Aleshores s’incorporava adjunt a la columna un dipòsit d’aigua en un costat, connectat a una petita bomba que, en accionar el pedal per obrir les semiesferes, llençava un raig d’aigua. A l’altre costat de la columna hi havia un dipòsit tancat per recollir els residus. Solament calia algú que se’n fes càrrec d’emplenar el dipòsit d’aigua i de buidar el de les restes.

Escopidora higiènica Escuder model amb bomba d'aigua

No tenim evidencies que se n’instal·lessin gaires escopidores higièniques model Escuder. El que si n’estem segur que a la segona meitat del segle XX l’ús d’aquests aparells tant en les versions automàtiques com en les més senzilles van desaparèixer. Els ajuntaments propugnaven ordenances que prohibien escopir al mateix temps que es milloraven les condicions sanitàries i la higiene de la població.  



dimecres, 30 de desembre del 2020

LAS NEVERAS TORRALLAS

 

Abans que els frigorífics formessin part fonamental de les nostres vides, les famílies utilitzaven neveres de gel. El fonament d’aquests aparells es trobava en les bones condicions tèrmiques del moble on s’havien de dipositar el gel i els aliments a mantenir.

La revista Industria e Invenciones del 4 d’agost de 1906 ens parla d’unes neveres perfeccionades. Es tracta d’uns mobles que fabricava un industrial local, Eudald Torrallas, i que, amb l’ús del gel, servien per conservar els aliments i refredar les begudes principalment a l’estiu.


La tecnologia era senzilla, ja que les neveres Torrallas estaven construïdes amb unes parets aïllants que impedien la transmissió del calor. Per aconseguir això, aquestes parets eren buides i emplenades de suro. A més portaven instal·lat un serpentí connectat a l’aigua corrent de manera que s’obtenia aigua freda.

Encara que el sistema de producció de fred per compressió i expansió d’un líquid refrigerant ja estava inventat, no va ser fins 1913 que a Chicago, Fred W. Wolf va patentar el primer frigorífic que anomenà DOMELRE. La primera marca de frigorífics de masses que hi va haver en el mercat va ser l’americana Monitor Top de la General Elèctric que va ser introduïda el 1927. No obstant això, les neveres de gel van seguir sent emprades majoritàriament fins que el desenvolupament econòmic ho va permetre.


dilluns, 16 de novembre del 2020

L’aixeta Clausolles

 

L’any 1886 la revista francesa Annales Industrielles publicava a la secció Appareils Divers un article titulat: “Robinet de jauge de précision système E. Clausolles, ingénieur à Barcelone (Espagne)”. Es tractava d’un invent que servia per mesurar amb exactitud els cabals d’aigua per a consums petits de 500 a 1000 litres/dia en els casos en què la pressió del conducte fos molt gran. Aquesta aixeta acabava de ser adoptada per la xarxa de subministrament d’aigua a Barcelona després d’assajar 150 d’elles a Badalona durant un any. Una de les seves característiques era que podia funcionar tant per pressions molt petites com molt grans i per a qualsevol tipus de cabal d’aigua.


Fig. 1. Vista exterior i lateral. Fig. 2 Vista en planta. Fig. 3. La caixa de l’aixeta vista per sota havent tret la tapa i l’obturador. Fig. 4. Secció vertical longitudinal segons l’eix QP de la fig.2 Fig. 5. Vista des del costat de l’entrada del líquid. Fig. 6. Vista lateral de l’obturador. Fig.7. Vista en planta de l’obturador.

L’aixeta es compon d’un cos cilíndric amb dos prolongacions tubulars connectades amb la canonada de líquid per tots dos costats i que permeten el seu pas a través del cos. Aquest té una tapa enroscada per fer el tancament estanc. Dins del cilindre hi ha els disc obturador que és el que regula la sortida exacta del líquid. A la part superior del disc hi ha una obertura i un solc que permet regular el cabal amb només girar l’obturador mitjançant una roda dentada i graduada que hi ha a la part superior del cilindre.

El funcionament es senzill. L’aigua entra per P fins al cos A. Si en aquest moment la posició de la roda dentada B és la corresponent a O no sortirà cap gota de líquid per Q perquè aquesta obertura estarà obstruïda per l’obturador E. Però si es fa girar la roda B de forma que l’agulla indiqui la divisió 1 aleshores la punta del solc es posarà sota l’orifici O i el líquid entrarà, recorrerà el solc i sortirà per R cap a Q. En la divisió 1 el cabal serà molt feble i es podrà augmentar amb les successives divisions de la roda B. El màxim tindrà lloc quan l’obertura R coincideixi amb la O.  Amb aquesta aixeta es pot també determinar exteriorment el cabal cosa que no passava amb les que hi havia fins aleshores. Una taula adjunta permetia determinar el cabal en 24 hores segons la pressió (des de 0,10 mca a 40 mca) i el numero triat de la roda dentada (de 1 a 21). 

L’autor

L’inventor d’aquesta aixeta no era enginyer sinó metge. Es tractava d’Emili Clausolles Pontet (1823-1903)  que va començar els estudis a Perpinyà i el 1835 era a Barcelona degut al trasllat de la seva família. El 1846 va aprovar el batxiller en medicina i al 1849 es va llicenciar. Es va casar amb Leonor Heras de St Andreu del Palomar. El 1871 feia d'instrumentista a la Facultat de Medicina de Barcelona i tenia un establiment ortopèdic quirúrgic a la Rambla Caputxins cantonada Colom. Va exercir com a metge cirurgià.


Pertanyia a una família que s’havia dedicat a fabricar instruments mèdics. La Casa Clausolles va ser fundada en 1830 per Pau Clausolles i tenia un taller al carrer del Pi núm. 2 i el despatx al núm. 11.  Es dedicava a la fabricació d’instruments quirúrgics i ortopèdics i havia proporcionat pròtesis a alguns malalts de l’Hospital de la Santa Creu. Al taller dels Clausolles es va fabricar el primer aparell d’inhalador d’èter utilitzat per anestèsia per encàrrec del doctor Antonio Mendoza (catedràtic d’operacions a la Universitat de Barcelona) el qual ho va aplicar en l’amputació d’un avantbraç  d’una nena (Hervas, 1986: 86-95).

El pare de l’Emili, Pau Clausolles Arnaud  havia nascut a Tolosa de Llenguadoc el 1793 i havia vingut a Barcelona als nou anys. Al 1830 va fundar l’ortopèdia a Barcelona que era taller i botiga i estava situada al carrer Hospital 22. Va fer estudis al Reial Col·legi de Cirurgia entre 1836 i 1839. Es  va casar amb Rosalia Pontet que era de Perpinyà. D’aquest matrimoni van néixer quatre fills. Eugeni (1816), Emili (1823), Josep (1825) tots tres a Perpinyà i el petit Camil (1834) que va néixer a Barcelona. Tots els germans van estar vinculats d’alguna manera a la medicina. Eugeni Clausolles Pontet va obtenir el títol de cirurgia sagnador o cirurgià menor a Barcelona el 1868 i es va establir al carrer Hostal del Sol, 8. Josep Clausolles Pontet (1825-1907) va obtenir el títol de cirurgià sagnador el 1852 i consta com a professor d’ortopèdia. Va tenir un establiment al carrer Canuda 13 i després a carrer Llibertat cantonada passatge Madoz. Va organitzar un servei d’informació d’adreces i especialitats dels metges de Barcelona i fou autor d’un Atlas y catalogo de instrumentos quirúrgicos (Barcelona 1879). Camil Clausolles Pontet es va llicenciar en medicina i cirurgia en 1859 i va exercir a Buenos Aires durant uns 34 anys i va tornar a Barcelona en 1895. Practicava la homeopatia (Hervas, Calbet, 1997, 165-170).


Boletín Farmacéutico. (1886) Any IV, núm. 43, p. 48

Cap a 1842, a més del taller d’ortopèdia, Pau Clausolles tenia un centre gimnàstic i una escola femenina que, amb l’ajut de la seva dona Rosalia Pontet, tractava les dones de les deformacions d’esquena i de cames aplicant un mètode basat en jocs gimnàstics. (Vicente, Torrebadella, 2017, 172)

Els diaris de l’època elogiaven el treball del taller dels Clausolles. En 1847, el Diario de Murcia dedicava unes línies a aquesta empresa amb el títol de “Brazos y piernas artificiales”

“El Sr. Clausolles nos enseñó después varias piernas, brazos, manos máquinas para la curación de las torciones del espinado, de los pies de piña, de las piernas dobladas y encogidas, y una multitud de otras piezas, como bragueros, orinales portátiles de su invención y toda clase de instrumentos de cirugía que estábamos muy lejos de pensar se fabricasen en nuestro país.

Agradecemos a los Sres. Clausolles el obsequio que nos ha hecho, y pueden quedar persuadidos que continuando su noble tarea merecerán siempre la confianza y el aprecio de los Sres. profesores del arte de curar, y recibirán los elogios y bendiciones de millares de familias. Barcelona puede gloriarse de poseer en su seno esta fábrica única que existe en España.”

Entre 1879 i 1880, el catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Barcelona va presentar un nou aparell que facilitava la transfusió de sang funcionant com si fos un cor extern. Aquest dispositiu estava construït i comercialitzat a Barcelona també pel taller de Clausolles (Fernández & Sabaté, 2017: 3).

Però no solament es dedicaren als dispositius ortopèdics, també inventaren instruments aplicables a altres usos. A l’Exposició Universal de 1855 un dels dos expositors de la secció de Higiene, Farmàcia, Medicina i Cirurgia fou Emili Clausolles que va rebre una menció d’honor per uns instruments de cirurgia. A l’Exposició Universal de 1867 van tornar a presentar-se amb aparells ortopèdics i també amb una pedra d’afilar i un liquometre que va presentar Eugeni Clausolles rebent tots dos les respectives mencions d’honor. Al 1889 a l’Exposició d’aquest any també hi participaren i reberen una medalla de plata pels seus aparells ortopèdics (Lasheras, 2009: 629).

Bona part dels invents dedicats a l’aigua corresponen a Emili Clausolles Pontet el qual va patentar-ne alguns. Ja en 1871 i 1874 havia patentat un hidròmetre i un liquòmetre a Espanya. Però també a França en 1871 va registrar un perfeccionament pels comptadors d’aigua. Precisament aquests eren els anys en què l’aigua corrent arribava a Barcelona. El 1871 va arribar primer al dipòsit de 8000 mde Gràcia. L’empresa subministradora volia instal·lar comptadors de consum com havia pel gas. Pensaven en dos models un de la Siemens i un altre de Clausolles que feia una lectura precisa del consum. Al 1873 ja arribava l’aigua al Carrer Casp i poc després a la plaça de Catalunya (Ramis, 2018, 252-263).

L’aixeta que hem presentat abans la va patentar el 1885 com a “Una llave de aforo de precisión” i va tornar a patentar-la el 1900, suposadament amb algunes millores. També va dissenyar làmpades portàtils de gas acetilè i va col·laborar amb l’empresa d’aparells auxiliars del gas Federico Ciervo la qual li va comprar algun invent (Sánchez, 2018).

El taller dels Clausolles va passar a mans de Josep Clausolles Pontet, un dels quatre germans i es traslladà al carrer Santa Anna núm. 30 i amb sucursals al carrer Ferran, a la Rambla i també a Madrid. Els Clausolles publicaven la Revista il·lustrada de instrumental quirúrgico que contenia propaganda dels productes que fabricaven. Cap a 1916 aquesta empresa va passar a dir-se Valls, Jordana i Cia. (Hervas & Cahisa, 1993: 149).


El Restaurador Farmacéutico (1912). Any 68, núm 9,  5 de maig, p. 4


Bibliografia



FERNÁNDEZ PÉREZ, Paloma, SABATÉ CASELLAS, Ferran, (2017) “Entrepreneurship and management in the therapeutic revolution: The modernisation of laboratories and hospitals in Barcelona, 1880–1960”. Investigaciones de Historia Económica – Economic History Research. https://doi.org/10.1016/j.ihe.2017.09.001

HERVAS PUYAL, Carles i CAHISA MUR, Manuel (1993) “Ciencia e industria: aportaciones de profesionales sanitarios y fabricantes de Cataluña al utillaje anestesiologico”. Gimbernat, any XIX, p. 143-151

HERVAS PUYAL, Carles i CALBET i CAMARASA, Josep M. (1997). “Tres revistes mèdiques poc conegudes”. Gimbernat, any 28, p. 165-170.

HERVAS PUYAL, Carlos (1986). La anestesia en Cataluña. Historia y evolución (1847-1901) [Tesi doctoral]. Barcelona: Universitat de Barcelona.

LASHERAS PEÑA, Ana Belén (2009) España en París. La imagen nacional en las exposiciones universales 1855-1900. [Tesi doctoral]. Santander: Universidad de Cantabria. https://www.tdx.cat/handle/10803/10660#page=1

LOPEZ GOMEZ, José Luis (1992) “La matricula de medico-cirujanos del Real Colegio de Medicina y Cirugia de Barcelona de 1828 A 1842”. Gimbernat, any XVIII, p. 217-256.

RAMIS NIETO, Josep (2018 ) “Aguas de Dosrius: la iniciativa privada empresarial al servei de les emergents necessitats hídriques de la ciutat de Barcelona (1857-1882)”. Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, “Aigua” “Recurs vital, social, cultural i econòmic al Maresme”. núm. 12, p. 252-263 https://www.raco.cat/ index.php/TrobadaMaresme/article/view/353581/444591

SÁNCHEZ TALLÓN, Jesús (2012) Los instrumentos de física en los manuales y enlos gabinetes del s. XIX en España. Estudio de caso: El gabinete del I.E.S. “P. Suarez” de Granada. [Tesi doctoral] Granada: Facultad de Ciencias de la Educación, Universidad de Granada.

SANCHIS, Jose Manuel Lámparas de mina españolas MYIEDIT. https://www.bocamina.es/ doc/lamparas.pdf

VICENTE PEDRAZ, Miguel i TORREBADELLA FLIX, Xavier (2017) “El dispositivo gimnástico en el contexto de la medicina social decimonónica española. De las políticas higiénicas a los discursos fundacionales de la “educación física”. Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia 69 (1), enero-junio, p. 172.  http://dx.doi.org/10.3989/ asclepio.2017.04