dimecres, 22 d’agost de 2012

EL VENTALL DE L’ALCALDE DE TARRAGONA


Eren les 19 hores del dia de Sant Magí de l’any de gràcia de 2012. La tradicional processó estava a punt de recollir, just al costat de la catedral a la cruïlla entre els carrers de les coques i de l’ensenyança, el pas del Sant. El seguici s’havia aturat i davant meu hi havia dos guàrdies urbans de gala i amb plomalls i al darrera el consistori municipal encapçalat per l’alcalde Josep Felix Ballesteros. Hi havia també un parell de mossos d’esquadra que vigilaven atentament i un que semblava de més graduació duia un auricular a la orella que el comunicava amb la resta de policies. 
De sobte, una vintena de ciutadans proveïts de pancartes i cartells va entrar en escena i es van situar just en front d’on hi havia les autoritats. La tarda era molt calorosa, potser la més calorosa de l’any i, tanmateix aquests fets van augmentar encara més la calor ambiental. L’aire es diria que es podia tallar amb un ganivet. Els manifestants van començar a cridar consignes contra la gestió de l’alcalde, de qui deien que no els representava, i contra el clergat, a qui reclamaven el pagament de l’impost de bens immobles, el conegut IBI. Un capella vestit amb casulla com si anés a dir missa va acostar-se al l’alcalde i aquest amb un somriure ampli el va saludar i es diria que li va demanar disculpes pels incidents. 
Els ànims s’escalfaven i els crits i la tensió anaven en augment. Tot feia pensar que la intensitat s’incrementaria quant el col·lectiu eclesial: el penó, la creu i el pas guarnit amb la imatge de Sant Magí, apareixerien pel carrer de l’ensenyança per sumar-se a la comitiva, guarnint-la amb les casulles i els estoles de colors ben llampants. De sobte, un bon nombre de mossos, com sortits del no res, va fer acte de presència i va encerclar ens manifestants i també als que estàvem mirant-ho des de l’altra banda del carrer. Potser volien protegir els indignats d’una avia que innocentment els recomanava que ho fessin en un altra moment per no malmetre l’acte? O potser ens volien protegir al públic en general que guaitàvem l’incident amb sorpresa? O tal vegada pretenien protegir al Sant de les calumnies dels manifestants?
Malauradament, tot aquest desplegament policial no va tenir gaire sentit ja que els que protestaven mostraren més respecte del que caldria esperar, en aturar les seves consignes i en aixecar en silenci les seves pancartes al pas del seguici. Mentre, l’Alcalde es treia la calor amb un ventall, tot deixant-nos bocabadats a la majoria dels vianants. A mi se’m va acudir pensar que si aquest alcalde resol tots els problemes de la ciutat, com la plaga d’escarabats, la brutícia i les mal anomenades zones verdes d’aparcament, ventant-se, ho tenen clar els tarragonins. 
Aleshores vaig començar a comprendre les recents declaracions d’aquest individu a Catalunya Radio. Unes declaracions tan vergonyoses que em van indignar tan com per sentir-me amb el deure d’enviar dues piulades al twitter d’aquesta emissora. Un alcalde no hauria de fer front als problemes negant la seva existència, perquè aleshores demostra un total desconeixement de la situació, o ventant-se, com si no anés per ell el que està succeint. D’aquesta mena de politics ja n’estem farts. Tothom recorda aquell president de govern, precisament del mateix partit de l’alcalde, que negava la crisi quan ja era evident al ulls de molts ciutadans. Aquesta crisi, la més gran mai viscuda, que ara massacra els ciutadans més desfavorits. Precisament els que menys han intervingut en generar-la.
Penso que avui calen politics amb sensibilitat, seriosos i responsables que deixin la pell pels altres en lloc de fer servir el seu càrrec per propi lluïment. Però, per això cal tenir una categoria personal que a alguns els hi manca. Jo aconsellaria al senyor Ballesteros que escoltés aquesta gent indignada, que tractés de comprendre la seva situació i que cerqués formes de resoldre els seus problemes. Li proposaria que mostrés sensibilitat social, la mateixa que el seu partit reclama des de l’oposició i que ell mateix va fer ús estratègicament a la seva entrevista radiofònica. Molts ja no ens ho varem creure aleshores i les paraules de l’alcalde ens van semblar buides de contingut. Efectivament els fets del dia de Sant Magí ens ho han confirmat, eren unes paraules tan volàtils com el vent del ventall que li alleugeria la calor durant la processó. 

dilluns, 13 d’agost de 2012

Els calls de Barcelona i de Tarragona

Fa una dies passejant pel barri gòtic de Barcelona just a punt d’entrar a la plaça de Sant Felip Neri em va abordar un turista ja gran i em va dir: Where is the Jewish cemetery?
Al principi no el vaig entendre o potser el que va passar és que no vaig entendre a què venia la pregunta. En repetir-la diversos cops li vaig respondre que el cementeri Jueu era a la muntanya de Montjuic. El turista brandant una guia il·lustrada em va respondre que a Montjuic hi havia estat posteriorment, però que abans el cementiri hi era en aquella plaça.
No vaig  saber que respondre-li. Li hagués pogut dir que al segle XIX, el general Castaños amb objectius higienistes va convertir els cementiris que hi havia al costats de cada església del casc antic de Barcelona en places, tot soterrant les tombes. Potser, les tombes jueves, si encara hi eren al segle XIX, havien seguit la mateixa sort. Però em vaig conformar a dir-li: I don’t know. I el turista se n’anà un xic frustrat.
Uns dies després vaig traslladar-me a Tarragona i una tarda caminant pel casc antic vaig descobrir amb tristesa que la jueria tarragonina està en un estat deplorable. Vaig creure que calia fer-ho públic per si hi hagués algun grup semita que hi volgués donar un ajut econòmic per fer-hi front a una possible restauració. Vet aquí la raó d’aquestes línies.
El que queda del call de Tarragona és l’edifici situat a la plaça dels Àngels que es coneix com Ca la Garsa del que ara sol resten en peu unes arcades. Es diria que és l’esquelet del havia estat un dels casals medieval més importants del call tarragoní en els segles XIII o XIV. Un call format per carrerons estrets a tocar de la muralla que gaudia, com en altres indrets, de la protecció reial.
Jo recordo, que quan tenia dotze o tretze anys anava a l’Escola d’Art a fer el que avui en diuen activitats extraescolars. L’Escola estava situada aleshores a tocar d’aquesta plaça, a la casa de Martí Franquès que ara és Museu d’Art Modern.  Alguns dies el professor que ens donava classe, el pintor Olivar, ens portava a la plaça dels Àngels per pintar del natural. D’aquestes classes va sortir un quadre que els meus pares van penjar en el menjador del pis de Tarragona i en el qual es pot veure un raconet d’aquest call. .
Llavors l’edifici de Ca la Garsa estava sencer i l’entorn no estava tant deteriorat com ara. Es una llàstima que no se’n tingui cura. Aquí si que faria falta que algú donés un impuls per a dignificar aquest racons de la Tarragona Jueva tan poc coneguda i tant oblidada