Els calls de Barcelona i de Tarragona

Fa una dies passejant pel barri gòtic de Barcelona just a punt d’entrar a la plaça de Sant Felip Neri em va abordar un turista ja gran i em va dir: Where is the Jewish cemetery?

Al principi no el vaig entendre o potser el que va passar és que no vaig entendre a què venia la pregunta. En repetir-la diversos cops li vaig respondre que el cementeri Jueu era a la muntanya de Montjuic. El turista brandant una guia il·lustrada em va respondre que a Montjuic hi havia estat posteriorment, però que abans el cementiri hi era en aquella plaça.

No vaig  saber que respondre-li. Li hagués pogut dir que al segle XIX, el general Castaños amb objectius higienistes va convertir els cementiris que hi havia al costats de cada església del casc antic de Barcelona en places, tot soterrant les tombes. Potser, les tombes jueves, si encara hi eren al segle XIX, havien seguit la mateixa sort. Però em vaig conformar a dir-li: I don’t know. I el turista se n’anà un xic frustrat.

Uns dies després vaig traslladar-me a Tarragona i una tarda caminant pel casc antic vaig descobrir amb tristesa que la jueria tarragonina està en un estat deplorable. Vaig creure que calia fer-ho públic per si hi hagués algun grup semita que hi volgués donar un ajut econòmic per fer-hi front a una possible restauració. Vet aquí la raó d’aquestes línies.

El que queda del call de Tarragona és l’edifici situat a la plaça dels Àngels que es coneix com Ca la Garsa del que ara sol resten en peu unes arcades. Es diria que és l’esquelet del havia estat un dels casals medieval més importants del call tarragoní en els segles XIII o XIV. Un call format per carrerons estrets a tocar de la muralla que gaudia, com en altres indrets, de la protecció reial.

Jo recordo, que quan tenia dotze o tretze anys anava a l’Escola d’Art a fer el que avui en diuen activitats extraescolars. L’Escola estava situada aleshores a tocar d’aquesta plaça, a la casa de Martí Franquès que ara és Museu d’Art Modern.  Alguns dies el professor que ens donava classe, el pintor Olivar, ens portava a la plaça dels Àngels per pintar del natural. D’aquestes classes va sortir un quadre que els meus pares van penjar en el menjador del pis de Tarragona i en el qual es pot veure un raconet d’aquest call. .

Llavors l’edifici de Ca la Garsa estava sencer i l’entorn no estava tant deteriorat com ara. Es una llàstima que no se’n tingui cura. Aquí si que faria falta que algú donés un impuls per a dignificar aquest racons de la Tarragona Jueva tan poc coneguda i tant oblidada