L’estació de Barcelona Tèrmino es va
crear 1848 com l’estació terminal de la línia de Mataró a Barcelona entre les muralles i les cases de la Barceloneta,
just al costat del Portal de Mar. Uns anys després el 1854, amb la incorporació
de la línia de ferrocarril de Granollers, es va fer una de nova més propera a
la Ciutadella i a l'interior de les muralles. Aquesta estació passaria a
denominar-se Barcelona 2 i la de la línia de Mataró, Barcelona 1. L'any 1865, es va crear la Companyia dels
Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF) com a fusió de dues
companyies anteriors. Això va permetre que els trens de la línia de Mataró
passessin a utilitzar l'estació de Barcelona 2. El 1878 es va inaugurar el tram
fins a Portbou creant la connexió internacional amb França. Des d’aleshores
aquesta estació va passar a denominar-se Estació de França i l’increment de
trens anava creixent fins a superar el centenar diari.
Fotografia de l’estat de les obres de la nova estació el 1925 fetes des d’un dirigible de l’Escola Aeronàutica Naval
La Companyia MZA (Madrid, Saragossa, Alacant), després de la l’absorció de la TBF, gestionava al 1925 la xarxa de ferrocarrils de Catalunya que tenia una extensió 719 km repartida en quatre ramals: 1) el que passa per Mataró, 2) el que passa per Granollers, 3) el que passa per Vilafranca del Penedès i 4) el que passa per Vilanova i la Geltrú. A Sant Vicenç de Calders aquestes quatre línies s’unien formant un vuit. D’aquest punt sortien les línies a França per Girona, la de Tarragona a Saragossa i la de Roda a Picamoixons.
La reforma de l’estació per poder donar resposta a la gran quantitat d’entrades
i sortides de trens va esdevenir urgent. L’enginyer de camins Eduard Maristany
i Gibert (1855-1941), que era director general de la MZA, va impulsar el 1924 la
construcció d’una nova estació de ferrocarril a Barcelona. Uns anys abans havia
dut a terme la construcció de Túnel de l’Argentera que va permetre connectar
les estacions de l'Argentera i Pradell de la Teixeta travessant la Serra de
Pradell raó per la qual el 1918 el rei Alfons XIII el nomenà Marquès de
l'Argentera.
L'arquitecte Pedro Muguruza Otaño (1893-1952) va fer el projecte de la nova
estació amb la col·laboració de Raimon Duran i Reynals (1895-1966), i de Pelai Martínez i Palacio (1898-1978) que es va encarregar de la coberta de
les andanes. El setembre de 1925 la companyia MZA ja duia a terme la
construcció que havia de ser monumental, però també còmoda i ben adaptada tant
al transport de viatgers com de mercaderies.
El 1926 s'estava muntant l’estructura d’acer de la marquesina que s’havia
de cobrir amb uralita i vidre. Tenia 95m d’ample per 180m de llarg i la sostenien 12 armadures situades a 15 m
de distància entre elles. Aquesta coberta es va fer als tallers de la
Maquinista Terrestre i Marítima. Josep Serrat i Bonastre que aleshores era
l’enginyer en cap en va lliurar les imatges que apareixen a la revista Iberica.
El tram de carrer davant de l’estació que s’anomenava passeig de l’Aduana
va passar a dir-se Marquès de l’Argentera en honor de l’enginyer de Camins,
Eduard Maristany i Gibert.
Al 1927 es va preveure l’acabament de la coberta de les andanes i a l’any
següent la part central de l’edifici on hi hauria el vestíbul. L’estació va
inaugurar-se el 1929.
Bibliografia
“La nueva estación de viajeros de
M. Z. A, en Barcelona” (1926) Iberica 648, 226-227.
Prats Tomás, J. (1925) “La nueva
estación de ferrocarriles que M. Z. A. construye en Barcelona”. Iberica 594,
162-166
Sáenz Ridruejo, F. (2022) “Eduardo
Maristany y Gibert. Marqués de Argentera. Ingeniero de Caminos, ferroviario”.
https://historia-hispanica.rah.es/biografias/28370-eduardo-maristany-gisbert
