L’ESTACIO DE FRANCA DE BARCELONA UNA OBRA GAIREBÉ CENTENÀRIA

 

L’estació de Barcelona Tèrmino es va crear 1848 com l’estació terminal de la línia de Mataró a Barcelona entre les muralles i les cases de la Barceloneta, just al costat del Portal de Mar. Uns anys després el 1854, amb la incorporació de la línia de ferrocarril de Granollers, es va fer una de nova més propera a la Ciutadella i a l'interior de les muralles. Aquesta estació passaria a denominar-se Barcelona 2 i la de la línia de Mataró, Barcelona 1. L'any 1865, es va crear la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF) com a fusió de dues companyies anteriors. Això va permetre que els trens de la línia de Mataró passessin a utilitzar l'estació de Barcelona 2. El 1878 es va inaugurar el tram fins a Portbou creant la connexió internacional amb França. Des d’aleshores aquesta estació va passar a denominar-se Estació de França i l’increment de trens anava creixent fins a superar el centenar diari.

Fotografia de l’estat de les obres de la nova estació el 1925  fetes des d’un dirigible de l’Escola Aeronàutica Naval

La Companyia MZA (Madrid, Saragossa, Alacant), després de la l’absorció de la TBF, gestionava al 1925 la xarxa de ferrocarrils de Catalunya que tenia una extensió 719 km repartida en  quatre ramals: 1) el que passa per Mataró, 2) el que passa per Granollers, 3) el que passa per Vilafranca del Penedès i 4) el que passa per Vilanova i la Geltrú. A Sant Vicenç de Calders aquestes quatre línies s’unien formant un vuit. D’aquest punt sortien les línies a França per Girona, la de Tarragona a Saragossa i la de Roda a Picamoixons.

Eduard Maristany i Gibert

La reforma de l’estació per poder donar resposta a la gran quantitat d’entrades i sortides de trens va esdevenir urgent. L’enginyer de camins Eduard Maristany i Gibert (1855-1941), que era director general de la MZA, va impulsar el 1924 la construcció d’una nova estació de ferrocarril a Barcelona. Uns anys abans havia dut a terme la construcció de Túnel de l’Argentera que va permetre connectar les estacions de l'Argentera i Pradell de la Teixeta travessant la Serra de Pradell raó per la qual el 1918 el rei Alfons XIII el nomenà Marquès de l'Argentera.

L'arquitecte Pedro Muguruza Otaño (1893-1952) va fer el projecte de la nova estació amb la col·laboració de Raimon Duran i Reynals (1895-1966), i de Pelai Martínez i Palacio (1898-1978) que es va encarregar de la coberta de les andanes. El setembre de 1925 la companyia MZA ja duia a terme la construcció que havia de ser monumental, però també còmoda i ben adaptada tant al transport de viatgers com de mercaderies.

El projecte preveia que la façana de l’edifici estigués composta per tres mòduls dos laterals de 30 m de longitud i un central de 65 m que corresponia al vestíbul, Des de la façana principal havien de sortir dos edificis laterals que amb l’anterior formarien una U a l’interior de la qual hi havia d’haver cabuda per a set andanes i dotze vies per a passatgers cobertes per una marquesina de dos naus. S’havia començat pels edificis laterals i es preveia que estaria a punt com a màxim a finals de 1929.

El 1926 s'estava muntant l’estructura d’acer de la marquesina que s’havia de cobrir amb uralita i vidre. Tenia 95m d’ample per 180m de llarg  i la sostenien 12 armadures situades a 15 m de distància entre elles. Aquesta coberta es va fer als tallers de la Maquinista Terrestre i Marítima. Josep Serrat i Bonastre que aleshores era l’enginyer en cap en va lliurar les imatges que apareixen a la revista Iberica.

El tram de carrer davant de l’estació que s’anomenava passeig de l’Aduana va passar a dir-se Marquès de l’Argentera en honor de l’enginyer de Camins, Eduard Maristany i Gibert.

Al 1927 es va preveure l’acabament de la coberta de les andanes i a l’any següent la part central de l’edifici on hi hauria el vestíbul. L’estació va inaugurar-se el 1929.

 

Bibliografia

“La nueva estación de viajeros de M. Z. A, en Barcelona” (1926) Iberica 648, 226-227.

Prats Tomás, J. (1925) “La nueva estación de ferrocarriles que M. Z. A. construye en Barcelona”. Iberica 594, 162-166

Sáenz Ridruejo, F. (2022) “Eduardo Maristany y Gibert. Marqués de Argentera. Ingeniero de Caminos, ferroviario”. https://historia-hispanica.rah.es/biografias/28370-eduardo-maristany-gisbert

Centenari de la mort de Camile Flammarion

 

El proper dia 3 de juny farà cent anys de la mort de Camile Flammarion succeïda a Juvicy (França)  el 3/6/1925.

Tot i la relació que aquest científic va tenir amb altres astrònoms espanyols com Josep Comas i Solà,  Flammarion  només va visitar Espanya un cop, en concret la ciutat alacantina d’Elx, amb motiu de l’eclipsi total de Sol del 28 de maig de 1900.

Va venir amb la seva dona en vaixell fins a València on el van rebre amb flors que cobrien els carrers per on va passar. La Universitat i l’Ateneu valencià li van oferir un banquet. El viatge de València a Alacant el varen fer en cotxe i per cada població que passaven els hi llençaven flors. A Alacant va ser rebut pel governador civil i a Elx per l’alcalde i gairebé tota la població.

De tornada va anar a Madrid on els estudiants li van fer una serenata i la revista Blanco y Negro va fer-li una recepció on van assistir ministres, professors i distingits convidats. També van ser rebut per la reina mare, el rei i la família reial i li varen atorgar la creu d’Isabel la Catòlica.

La fama de Flammarion es deu a l'observació i mesura de les estrelles dobles i dels planetes majors. No se li pot atribuir gaire res en quant a la teoria astronòmica. Fou autor d’un treball sobre Mart i  la seva habitabilitat on es recullen les observacions marcianes des de 1636 a 1900. Però el més rellevant del seu treball rau en la vulgarització. La  seva obra més coneguda és Astronomie Populaire, i també Rêves étoiles.

Flammarion va encarregar-se des de 1863 de la redacció dels articles d’Astronomia i meteorologia de la revista Cosmos i des de 1864 de la part astronòmica de Magasin pittoresque. El suplement d’aquesta revista va donar lloc a l’Anuari Astronòmic.

Al 1889 va fundar la revista L’Astronomie que fou el butlletí de la Société Astronomique de France de la que Flammarion en fou el president  des de 1867 i després secretari.

A Flammarion se l’ha qualificat com l’apòstol de l’astronomia. Va escriure Dieu dans la Nature per combatre el materialisme de Büchner i Moleschott. Flammarion reconeix l’existència d’un ser suprem però per a ell Deu és el gran desconegut.

Flammarion havia nascut a Montigny el 26/2/1842, Va aprendre llatí amb el capellà del seu poble i després entre 1853 i1856 va anar al Seminari menor de Langres. Després va marxar amb els seus pares arruïnats a Paris on va haver de treballar d’aprenent a casa d’un gravador. Als dinou anys anava a classes de dibuix als Germans de Sant Roc i es va començar a interessar per la geologia i l’astronomia. Va sol·licitar una plaça d’alumne astrònom a Leverrier, director de l’Observatori de París, i fou admès. Al 1862 va passar al Bureau des Longitudes on va fer de calculista durant tres anys. Al 1867 va tornar a l’Observatori per estudiar les estrelles dobles.

Meret de Burdeus li va regalar una quinta a Juvisy on va fixar la seva residència i va aixecar un observatori astronòmic que va ampliar a estació meteorològica i climatològica.

La seva darrera obra fou La mort et son mystère on es declara partidari de la reencarnació. A l’encarnar-se novament l’anima conserva aptituds de coneixements d’altres vides anteriors. Mentre les ànimes estan a l’atmosfera en forma de monades i es manifesten a través de mèdiums i altres fenòmens espiritistes.

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA DE NÚVOLS

Des del 25 de maig al 13 de juny de 1925, aviat farà 100 anys, va tenir lloc al Centre Excursionista de Catalunya una exposició fotogràfica de núvols. Es tractava d’una acurada selecció dels més de 1500 clissés originals dipositats a l’arxiu de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, una entitat creada per Rafael Patxot i Jubert com a marmessor de la seva cunyada. Tot i que aquesta institució es va centrar en la compilació del cançoner popular català a través de l’Obra del Cançoner Popular constituïda en 1922, també es va encarregar des de la mateixa època d’una secció d’estudis nefològics annexa al Servei Meteorològic de Catalunya.

La nefologia és precisament l’estudi i evolució dels núvols, la seva alçada i el seu moviment. La fotografia fou un element important en aquests treballs de manera que la col·lecció de fotografies de la Fundació fou una de les millors que hi hagué i de les quals per a l’exposició de 1925 se n’havien triat unes 300 entre les qual destacaven les seleccionades per formar part del Atlas elemental de nubes que estava a punt d’aparèixer publicat en aquell moment. També hi havia una altra part d’imatges que tot i no ser publicades haurien de servir per la publicació d’uns opuscles que la Fundació Concepció Rabell es proposava publicar per la difusió de les ciències. La revista Ibérica (vol. XXIV núm. 586, 11/7/1925, pp. 33-35) ens dona la notícia i ens proporciona algunes imatges de tres núvols força interessants: un fractocúmulus, un fractostratus i un cirrus plumiforme.