Des de l’antiguitat, la humanitat ha necessitat del fred per conservar
aliments i per refrescar begudes. Inicialment això s’aconseguia per mitjà dels
pous de glaç que situats a les parts ombrívoles de les muntanyes servien per acumular
la neu que compactada esdevenia gel. Aquest gel degudament aïllat amb branques
i fulles es mantenia fins l’època de calor. Llavors era distribuït als
diferents nuclis de població propers.
Pou de glaç
Entre el segles XVI i XIX el gel va ser d’ús habitual. Tant és així que
per regular el sector i treure beneficis la monarquia espanyola (Felip III) va
crear la Casa del Arbitrio de la nieve y
el hielo del Reino. Aquesta institució va crear un impost anomenat El Quinto amb el qual recollia per a
l’erari reial la cinquena part dels guanys de la venda del gel.
Al segle XIX, l’augment de població de les ciutats com a conseqüència
del procés de industrialització va fer necessari buscar altres maneres
d’obtenir gel. Alguns tècnics van cercar vies per poder fabricar-lo.
El procés no va se ràpid. Els primers experiments per obtenir gel, com
el de William Cullen en 1755, no van reeixir comercialment. No va ser fins la
segona meitat del segle XIX que Jacob Perkins als EUA (1834) va construir la
primera màquina de compressió que congelava aigua utilitzant èter etílic. Perkins no va arribar a comercialitzar el seu experiment fins que James Harrisson va patentar
aquest mateix sistema, utilitzant èter sulfúric, primer a Austràlia i després a
la Gran Bretanya i el va aplicar comercialment per primer cop a una fàbrica de
cervesa a Austràlia en 1860.
Aparell dissenyat per Perkins
Paral·lelament a França els experiments de Ferdinand Carré van donar
fruit amb un nou sistema de producció de fred que aprofitava l’afinitat que
l’amoníac té per l’aigua. Aquest sistema, conegut avui com d’absorció, va
guanyar el premi de la Exposició Universal de Londres de 1862. Va ser implantat
en el transatlàntic Paraguay que transportava carn congelada de Buenos Aire a
Le Havre.
Aparell dissenyat per Carré
El professor de l’Escola d’Enginyers de Barcelona, Damàs Calvet, després
de veure aquest sistema va escriure un llibre que va difondre aquesta
tecnologia entre els enginyers del nostre país. Pocs anys després en 1874 es
creava a Terrassa la que es diu que va ser la primera fàbrica de gel d’Espanya.
El carrer del gel d’aquesta ciutat del Vallès en dona fe d'això. Quatre
anys després Joan Brugués n’aixecava una a Barcelona.
Damas Calvet
A nivell domèstic des de mitjans segle XIX comencen a difondre’s els
armaris nevera de fusta, recobert de cinc o estany en el seu interior per tal
de mantenir la temperatura de gel. Aquestes neveres de gel es van utilitzar
fins la dècada de 1960.
Una de les primeres patents espanyoles d’aquest aparell fou de 1881 i
va ser obra d’un català de Barcelona, Joan Cadira i Cairó. Inicialment les
neveres de gel eren cares i només estaven a l’abast de les classes altes. Se
solien instal·lar fora de la cuina per evitar la calor dels fogons. Hi havia
excepcions si les cuines eren espaioses. Per exemple, a la Casa Milà (La
Pedrera) les neveres eren dins la cuina però allunyades dels fogons.
Nevera de gel
A principi del segle XX la producció de gel estava reservada a les fàbriques
mentre que a nivell domèstic se seguien emprant les neveres de gel. Aleshores les
empreses van començar a fer assajos per tal de construir màquines frigorífiques
petites per a us domèstic ja que hi veien possibilitats econòmiques.
Construir una màquina frigorífica petita d’ús domèstic xocava amb un
seguit de dificultats. Primer, el tipus de refrigerant que ara no podien ser ni
tòxic ni inflamable. En segon lloc, la font d’energia que havia d’accionar el
compressor que en les màquines grans podia procedir d’una màquina de vapor però
que en el cas de les petites havia de ser l’electricitat. Això portava a la
tercera dificultat, es requerien motors elèctrics més perfeccionats. A més
calia afegir els aïllaments i sobretot el cost que no podia ser excessivament
elevat si es volia competir amb les neveres de gel.
Va ser el 1913 que a Chicago, Fred W. Wolf va patentar el primer
frigorífic que anomenà DOMELRE (Domestic Electric Refrigerator). Quatre anys
després la Packard Motor Company que havia comprat l’empresa de Wolf, va
comercialitzar aquest frigorífic domèstic amb el nom de ISKO.
A partir d’aquest moment es van succeir les
millores a l’invent de Wolf. Així, per
exemple els treballs de Nathaniel B. Wales a Detroit a 1914 van donar lloc al
model fabricat per Kelvinator. Els canvis en la ubicació del compressor
introduïdes per Alfred Mellowes en 1916 van donar lloc a model fabricat per la
Frigidaire Company. De manera que en 1924 ja hi havia en el mercat més de 50
models diferents de frigorífics. La primera marca de frigorífics de masses que
hi va haver en el mercat va ser l’americana Monitor Top de la General Elèctric que
va ser introduïda el 1927.
El frigorífic Monitor Top
A Espanya els primers frigorífics elèctrics van ser d’importació i es
venien per catàleg. Al 1938 la fàbrica FRISAN de Bilbao va començar a
fabricar-ne algun model. Després de la Guerra Civil, al 1949 la fàbrica EDESA de
Bilbao va fabricar frigorífics amb llicència Thompson. Posteriorment a finals
dels cinquanta sorgiren altres empreses com FRIMOTOR (Bilbao), ODAG (Barcelona)
i KELVINATOR (Madrid).
Aquests primers frigorífics utilitzaven diòxid de sofre o formiat de
metil com a refrigerant que són productes molt tòxics, per la qual cosa calia
un altre líquid frigorífic. L’alternativa de baixa toxicitat va aparèixer en
els anys 20 i va permetre ampliar el mercat del frigorífic. Era Freon 12, el
refrigerant R-12 o diclorfluormetà, que es tractava d’un dels
clorofluorocarbonis.
Els primers frigorífics no abaixaven la temperatura per sota de zero
graus, de fet la temperatura òptima avui en dia està al voltant dels 4ºC, de manera que servien per
la preservació d’aliments però no per a la seva congelació. Cal tenir present
que cal arribar a -18ºC
perquè la congelació d’aliments sigui segura.
Westye F. Bakke a la dreta.
El primer congelador el va construir en el soterrani de casa seva
Westye F. Bakke el 1943. Aleshores aquest procediment era conegut com
congelació profunda. Bakke va fundar posteriorment la companyia Sub-Zero que
després de la Segona Guerra Mundial va fabricar congeladors de forma massiva.
En les dècades dels cinquanta i seixanta es van fer millores com la
descongelació automàtica. Posteriorment s’ha treballat en la millora
de l’eficiència d’aquests aparells.
PER SABER-NE MES
El Suplement de Catalunya Radio de 02/07/2017.
BARCA SALOM, Francesc X.(2009) “Materials per a una
història del fred”. Dins BATLLÓ, J. et al. (coord) Actes d’història de la ciència i de la tècnica, vol. 2(1), 279-298.
DONALDSON, Barry; HAGENGAST, Bernard
(1994), Heat & Cold. Mastering the
great indoors. Atlanta:
ASHRAE
MONTESINOS MUÑOZ, Vanessa (2013) “Una aproximación a la historia de la
nevera en España” Res Mobilis. Revista internacional
de investigación y objetos decorativos. Vol. 2, nº 2, 157-167
PERARNAU LLORENS, Jaume (2006) “Els coneixements científics sobre la
producció de fred artificial en el segle XIX. A: BATLLO, J. et al. (coord).I Actes de la VIII Trobada d’Història de la
Ciència i de la Tècnica. Barcelona: SCHCT. 461-466.
ROBERTS, EURING
BRIAN (2005) Fred W Wolf Jr, ASHRAE Hall of Fame, www.hevac-heritage.org/built...S-W/wolf/W1-f-wolf.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada