HISTORIA RECENT DEL BANY

Quan vàrem començar aquest llibre teníem la idea de parlar de bany des de mitjans del segle XIX fins l’actualitat. D’aquí el títol: Historia recent del bany. Però de seguida ens adonàrem que aquesta història no es podia entendre sense fer referència als anys anteriors encara que fos molt breu.  No s’entendria que la latrina estigués reclosa a un racó del pati mentre que la banyera, s’apropés a la intimitat del dormitori sense saber que a les cultures antigues les ablucions estaven vinculades als cultes religiosos i que les defecacions que es feien a l’aire lliure. Tampoc s’entendrien les epidèmies del segle XIX sense conèixer l’oblit de la higiene dels  segles anteriors. Per això vàrem incloure un capítol inicial que recollís els antecedents històrics dels elements sanitaris i també les aversions a l’aigua per raons morals o culturals.

De fer les necessitats a l’aire lliure es va passar a fer-les en latrines comunitàries de pedra, en recipients portàtils, en garitons volats o sota les escales, connectats en el millor dels casos a pous negres. Naixien les latrines que encara avui en dia es troben en alguns països menys desenvolupats o en alguns medis rurals.  

 Latrina romana

Dels banys termals de les civilitzacions clàssiques, centre de la vida social, es va passar a condemnar-los  per raons religioses i l’aigua a ser tinguda per agent de contagi. 

La Revolució Industrial del segle xix va comportar, entre molts canvis, uns desplaçaments de població del camps al a ciutat. Moltes famílies obreres van haver de viure en condicions poc o gens higièniques. Les epidèmies de còlera, febre groga i tuberculosi s’escamparen entre la població mentre que la medicina maldava per inculcar-los nous hàbits. Els metges, seguint la teoria miasmàtica atribuïen les causants d’aquestes malalties a les emanacions fètides procedents de la terra i de les aigües impures. D’aquí que la ventilació fos vista com la solució. Els habitatges per ser saludables havien de ser ben ventilats i els excusats havien de ser inodors. 

La descoberta de la teoria dels gèrmens que va fer Louis Pasteur a la segona meitat del segle xix va ser fonamental per entendre que les malalties eren produïdes per microorganismes i que calien mesures higièniques per allunyar-les mitjançant l’ús de l’aigua. No eren les olors sinó els microbis els que calia eliminar tot evitant la brutícia. Tanmateix el paradigma miasmàtic estava tant arrelat que va caldre varies generacions perquè els hàbits es modifiquessin.

 

Es publicaren tractats d’higiene per educar les famílies en l’hàbit de rentar-se i a les escoles de primària els mestres introduïren la urbanitat i la higiene. Un terme que va esdevenir sinònim de prevenció de malalties i consegüentment de salut. Però també de comportament d’acord amb la moral i els bons costums. Amb el discurs de la higiene es va tractar de resoldre també el problema social ja que incidia sobre la moral i l’ordre públic.

 

En aquest context els fabricants d’aparells sanitaris tragueren al mercat diversos models de tasses que evacuessin les defecacions i eliminessin les olors. Complicats sistemes amb bàscula i cullera, amb bàscula i vàlvula, amb vàlvula i sifó, amb tirador o sense, amb doble cubeta, i amb cop d’aigua o sense. Però de tots aquest enginys van guanyar la cursa els water-closet que, amb un simple sifó i una bona descàrrega d’aigua, resolien el problema. Es van presentar amb dos models wash out o de cubeta plana i wash down o cubeta troncocònica.  

 

La dolenta percepció del bany va anar canviant en considerar que la seva pràctica servia per millorar la respiració. La medicina creia que la pell absorbia oxigen pels pors. Aquesta creença la corroboraren alguns experiments efectuats amb granotes que en ser recobertes de quitrà es morien d’asfíxia. Per això els metges recomanaven el bany per eliminar la brutícia i deixar els pors lliures per a respirar. Els tocadors prop dels dormitoris de les cases benestants s’equiparen amb palanganes i gerres, amb alguna banyeres portàtil de fusta, marbre o coure, mentre que a les dels obrers, la neteja es feia a la cuina. A la fi del segle la banyera s’havia convertit en un signe de modernitat i d’això se’n feien ressò els pintors de renom, com Ramon Casas o Edgar Degas que ja no pintaven els despullats femenins prenen un bany en un riu o llac sinó dins una banyera.

 

 Carl Larsson 1909 Lisbeth Prepares a Bath

Les condicions higièniques, la il·luminació i la calefacció varen modificar la casa del segle XIX des dels espais multifuncionals a les habitacions aïllades guanyant més confort i intimitat. Les cases esdevingueren més petites però més còmodes i poc a poc es va anar destinant un tros del dormitori per a la neteja personal a mesura l’aigua canalitzada i el clavegueram arribava.

  

Aixetes verticals de botó i nansa basculant 

 

Com ha demostrat la Dra Pilar Cano en la seva tesi, a finals del segle XIX, els arquitectes, influïts per les teories de Pasteur tingueren en compte altres mesures higièniques que la ventilació, equipant les cases amb lavabos, banyeres i water-closets. Per exemple, l’arquitecte Francesc Rogent va equipar el xalet del Dr. Cardenal amb un bany complet en el dormitori i amb lavabo i WC al costat de la consulta. Els tractats d’arquitectura recomanaven equipar els habitatges amb un espai per a la neteja corporal prop del dormitori i d’un altre espai més petit per a les deposicions en un lloc ventilat i lluny de la cuina. Però, això sols era possible a les cases burgeses mentre que els obrer continuaren amb la latrina, com ho recollia l’enginyer Pere García Faria, artífex del clavegueram modern de Barcelona. L’informe mostrava el plànol d’uns habitatges de la Barceloneta on es cometien aberracions higièniques com habitacions sense ventilació amb una latrina al davant, o cuines amb la latrina al seu interior i sense cap mena de ventilació.

El conflicte social i bèl·lic de les primeres dècades del segle XX no van ser obstacle perquè s’anés consolidant un espai comú per a la higiene. L’empobriment europeu va afavorir el lideratge estatunidenc i l’estil de vida americà va impregnar la societat.  En aquest context, la cambra de bany compacta amb wc, banyera, lavabo i bidet va començar a introduir-se per influència americana on, cercant l’economia d’espai, s’aplicava a les habitacions dels hotels.

Noves empreses aparegueren en el mercat per comercialitzar els elements que havien de conformar la cambra de bany. En el cas de Barcelona n’hi havia les que inicialment importavenn i més endavant fabricaven com Sangrà i Verdaguer i Cia. Altres, sols importaven com Jahr . Aquest negoci va involucrar també les empreses instal·ladores com Andres A. Bis i Cia.,  les de la construcció com Federico Cusidó i les foneries del ferro com Ribalaiga, Tarres i Mir.

 

Al 1913, Martí i Maties Roca, fills d’un manyà de Manlleu, viatjaren a l’estranger per aprendre la tècnica de fabricació de radiadors. A la tornada reobriren i traslladaren l’empresa Talleres Roca Radiadores a Gava i un anys després fabricaren també un model de banyera. Es tractava de la banyera Rister de fosa de ferro de 4mm que emprava un esmalt fet a base d’òxid d’antimoni i sense plom que no s’ennegria i no perjudicava els obrers. 

 

A la postguerra, les fàbriques impulsaren la fabricació de sanitaris adreçats a una població empobrida però també models de luxe dirigits a les classes enriquides. Es volia comercialitzar productes que es puguessin agrupar conjuntament. Es va difondre la idea del bany ideal format per les 4 peces (inodor, banyera, lavabo i bidet) les quatres del mateix estil. La casa Mila en fou un bon exemple.

 

Mentre les cases benestant s’equiparen amb el bany ideal, les més modestes transformaren l’antiga latrina situada sovint a la galeria en una petita cambra de bany on s’encabia un lavabo i un inodor i fins i tot, si l’espai ho permetia, un plat de dutxa. El lavabo Carmen, el inodor Peninsular i el plat Nemi en foren els més emprats.